El model Federalista: la fórmula

En aquells temps tan llargs de dictadura, les organitzacions polítiques clandestines, miraven sempre de trobar llocs inversemblants per poder reunir-se i donar llargues xerrades teòriques sobre el comunisme, el trotskisme, el socialisme, el feminisme i tots els «ismes» que us podeu imaginar, naturalment sempre en un marc de proselitisme que tenia dos objectius: formar i fer nous militants. Era una dinàmica coneguda entre els que la política antifranquista formava part de les nostres vides, tant familiar com de companys i companyes. Entre aquestes xerrades, coberts i protegits per l’Església del poble, un professor de l’escola on jo estudiava, em va parlar per primer cop d’un model polític: El Federalisme.

Per mi era nou, acostumat a assistir a reunions on sempre parlàvem del bo que era el comunisme, el trotskisme i fins i tot l’anarquia. No era doncs d’estranyar que em sonés diferent allò que aquell professor anomenat Arcadi Viñas ens explicava amb devoció i força convençut d’un model compartit per mitja Europa (anys més tard, a les primeres eleccions municipals de la democràcia, l’Arcadi va ser cap de llista per CiU a Mollet del Vallès). Vist ara sembla inversemblant – la memòria és curta– que un militant de Convergència (ara PDECAT) parles del Federalisme com el model a seguir per una Catalunya millor.

Es pot dir doncs, com en alguns sectors independentistes proclamen, que els federalistes som antipatriotes o anticatalanistes? Naturalment que no, un nou error dirigit cap a una confrontació que voreja l’absurd i és un menyspreu cap a idees diferents de l’establert com «el dogma de la immaculada concepció catalana» (Lluís Bassets), amb moltes paraules plenes d’emotivitat però sense consistència a l’hora de poder ser aplicables.

La Setmana passada vaig tenir la gran sort d’estar convidat a la xerrada que el grup d’Esquerra Federalista va organitzar a Madrid amb motiu de la presentació del projecte pel documental Federal que ha dirigit Albert Solé. Rodejat de personatges de la política i de la Universitat així com jutges i altres 200 persones interessades amb el tema, van poder profunditzar en el significat i en el perquè del model federalista en un Estat on les Autonomies han resultat ser, en global, un fracàs, i a on els nacionalismes avancen desbocats cap a un futur que ara per ara és incert i poc probable.

Serveix actualment el model federalista, o com diuen sectors de l’independentisme és un model caduc que ja arriba tard?

En aquella interessant xerrada, dues coses es van dir que, a parer meu, van ressaltar i em van fer reflexionar: En primer lloc el caràcter aglutinador i respectuós que significa el federalisme amb les nacions que componen l’actual Estat espanyol. «El Federalisme és l’única garantia per respectar les diferencies de cada una de les nacions o comunitats que la integren», es va dir. I és cert.

Si mirem al nostre voltant, veurem que la gran majoria de Països avançats democràticament tenen com a model el Federalisme en diferents formes: Cantons a Suïssa, Landtag o Estats a Alemanya... El Federalisme té com a principal premissa la igualtat entre els seus components i no fa exclusions, respectant llengües, models culturals, models econòmics i en alguns casos, lleis pròpies. Deu ser per això que té tanta consistència a Europa i en els països que s’aplica.

En segon lloc, com arribar a un Estat Federal i com fer front als nacionalismes? «L’independentisme és sustenta en gran mesura amb el sentiment de ser diferent, i de ser maltractats per l’Estat», es va dir també. Naturalment és innegable que aquest sentiment existeix.

Per un cantó, per tallar de soca-rel el sentiment de «ser maltractats» cal una reforma de l’actual Constitució capaç de regenerar el model polític i institucional, és a dir un Estat més democràtic i participatiu, que respecti l’autogovern i la plurinacionalitat de l’Estat.

I per altre la idea de «ser diferent». Això és quelcom que no es pot deslligar i és clar que si model federalista no ha pogut revertir aquesta idea, ha estat per diferents raons: primer per la tardança a ser explicat i exposat; segon, i lligat al primer, per desconeixement de la ciutadania del que és i suposa aquest model que quatre «eixelebrats» «unionistes» i «botiflers» proclamen. Per últim la manca de tradició federal en el nostre país que ha conduït a una manca de sentiment federal que cali entre la ciutadania.

En definitiva l’ideari federalista, tal com remarquen els Federalistes d’Esquerres (Fed), està basat als principis de llibertat, igualtat, justícia, solidaritat i fraternitat, perquè creu amb la solució dels problemes de convivència a través del diàleg, la negociació i el pacte, perquè el federalisme és la solució a la fórmula d’un estat-nació obsolet i permet prendre decisions amb la màxima descentralització i, naturalment, perquè no creu amb identitats diferents, ni en barreres ni fronteres entre persones: podem conviure en un mateix Estat organitzat de forma moderna justa i solidària com és el federalisme.

Espero de veritat que aquest projecte que ha llençat l’Albert Solé i els «Fed» arribi a bon port, i per damunt de tot que el documental «Federal» serveixi per escampar uns ideals propis dels temps que corren i què és tan necessari per obrir un debat, que no confrontació, de diferents models d’Estat de forma pausada i sense grans estridències ni proclames que a res ens condueixen.