Propietat privada i bé comú

Una de les peces d’oratòria política més famoses va ser el discurs inaugural de la presidència de John Kennedy el gener de 1961, al qual pertany aquesta frase: «Així doncs, compatriotes, pregunteu-vos, no què pot fer el vostre país per vosaltres; pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país».

La doctrina social de l’Església aborda amb claredat la relació entre l’individu i la comunitat, entre la propietat privada i el bé comú. I avui, seguint els comentaris que estic fent sobre aquest cos doctrinal, vull aturar-me en això.

El bé comú és un deure de tots els membres de la societat i no s’ha de postergar als avantatges que cadascú pot obtenir per ell mateix. És competència de tots els particulars i també de l’Estat, ja que és la raó de ser de l’autoritat política.

Significa això que la propietat privada no és lícita? De cap manera. La propietat privada procedeix d’allò que un ha conquistat amb el seu treball legítim, és una ampliació de la llibertat personal i assegura a cadascú un espai de sobirania necessària per a l’autonomia personal i familiar. És a més un element essencial de la política econòmica, com ho ha demostrat la història, perquè respon a la psicologia humana mateixa.

Que l’Església sigui favorable a la propietat privada, no vol dir que la consideri un dret absolut. La tradició cristiana sempre ha considerat que el bé particular no pot desentendre’s del bé comú; el contrari seria egoisme i falta de justícia social. Per aquest motiu anima a un just repartiment de la riquesa i denuncia la diferència escandalosa entre persones i societats.

Els béns de la creació són per a la humanitat sencera. Hi ha un deure de no tenir inoperants els béns posseïts. Els cristians no hem de tenir les coses pròpies com a exclusivament nostres. L’opció preferencial pels pobres, ben entesa, no és sinó l’aplicació de l’Evangeli a la conducta d’un seguidor de Jesucrist. Compartir és un verb que hem de practicar si volem ser deixebles d’aquell que ens va ensenyar que som germans.