La protecció als deutors hipotecaris

Quan el passat 17 de març, el Consell de Ministres aprovava un Real Decret Llei de mesures urgents per protegir als Deutors Hipotecaris sense recursos, el lògic és que el tema s’hagués convertit en una referència mediàtica de primer nivell, si a més tenim en compte que són milers les famílies que es troben en una situació, cada cop més difícil, que els pot comportar la pèrdua dels seus estalvis esmerçats en l’adquisició d’un habitatge que, a més, suposa el seu domicili, a part de constituir el seu únic actiu patrimonial.

Malauradament, el cert és que per damunt de les bondats del text aprovat, i la magnífica gestió del govern cap a un tema cabdal per la pervivència de molts ciutadans, poc s’ha aprofundit en el text esmentat, que en la seva exposició de motius, incideix clarament en uns punts de referència de caràcter social, dels més emblemàtics als darrers temps. Què pocs s’han sentit les veus al respecte quan aquest és un apartat repetidament reivindicat per tot el panorama partidista i social.

Entrant en el fons de la proposta legal que es concreta en «poques pàgines», el cert és que s’aborden qüestions d’un gran calat, de present i futur, que pot afectar a moltes persones que han sofert la crisi dels darrers temps de manera abassegadora i que els ha comportat la pèrdua de tot, menys dels deutes. Així, a part de l’ampliació fins a Maig del 2020 de la suspensió de llançaments sobre habitatges habituals de col·lectius especialment vulnerables, que pot considerar-se com un tema emblemàtic, s’entra en altres qüestions com l’exigència al Govern perquè en un termini de 8 mesos, que acaba a mitjans de novembre, es proposin mesures destinades a facilitar la recuperació de la propietat per una sèrie de deutors hipotecaris, respecte al seu habitatge habitual, quan aquest hagués estat objecte d’execució hipotecària, basant-se tot això en funció del preu d’adjudicació de l’habitatge per part de l’entitat financera.

També es fan modificacions al que es coneix com a «Codi de Bones Pràctiques», en el sentit de regular el dret de lloguer en cas d’execució d’habitatge habitual, fixant-se una renda anual màxima del 3% del seu valor al temps d’aprovació del remat, determinat segons taxació aportada per l’executat i certificada per taxador homologat. En definitiva, la nova normativa ve a donar resposta a un «crit social» que demana comprensió cap a un problema que no pot convertir-se en una qüestió aliena a qualsevol tasca de govern, independentment del color polític. No seré jo qui no aplaudeixi una iniciativa com la que comento per raons ideològiques, però el cert és que el seu contingut és una resposta inapel·lable que s’uneix a altres també d’alta incidència social, com la Llei de Segona Oportunitat, que per si mateixes suposen un compromís amb fets i no paraules, cap aquells que són els més dèbils de la societat. Massa vegades ens acostumem a discursos que l’únic que fan és «parlar», però poc donar solucions possibles, crec que l’exemple que esmentem pot deixar a molts sense l’argument fàcil massa vegades emprat.

Esperem que a partir d’ara, l’aplicabilitat de la normativa vingui a «donar aire» a molta gent que no ha tingut res de cara als darrers anys i que mereix oportunitats com les que comentem, per recuperar uns drets que s’havien posat en dubte, en funció d’una legislació, fora de lloc, amb normes per les quals una de les parts contractants gaudia de tots els avantatges en perjudici de l’altra, i que a partir d’ara, amb iniciatives com les esmentades, i resolucions judicials com les del Tribunal Europeu, en qüestions com les clàusules sòl i altres, han «equilibrat» la situació entre les entitats de crèdit i els consumidors, a l’hora d’arribar a acords.