Tribuna
Futur poc optimista
Advocat
Si bé és cert que cada cop costa més aventurar-se per fer previsions, tant de caràcter polític com econòmic, la realitat és que són molts «els analistes» que, dia rere dia, ens donen la seva opinió de quin serà el nostre futur a mitjà i llarg termini. Dels «nostradamus» moderns, uns tenen més credibilitat que altres, però cada cop és més dificultós profetitzar un panorama de previsió de caràcter objectiu, doncs el que succeeix massa sovint és que «els opinadors» parlen poc de qüestions reals i massa d’interessos personals, tant de caràcter ideològic com partidista. Malgrat la poca solvència dels anuncis que es fan, el que sí que és un fet a valorar és els indicis o tendències de determinats fets, és a dir, el que es pot analitzar amb garanties mínimes són les «tendències de previsió» i és aquí on sembla que és un fet cada cop més acceptat, la «crisi del sistema», o el que encara pot ser més emblemàtic, la «fi d’un model» vigent als darrers 50 anys i que ara es veu en portes de fer canvis realment importants.
Certament són moltes les crítiques i els acords, quasi unànimes, sobre la crisi del capitalisme, si bé això no vol dir que no surti un «nou capitalisme» amb característiques diferents, dirigents fora de l’entesa general o, fins i tot, amb «noves regles», impensable només fa uns mesos. També té gran acceptació que per passar de la situació actual al nou model serà necessari un període de transició que sembla que ja ha començat i que pot acabar sobre l’any 2020.
Com a fets acceptats majoritàriament en aquestes tendències, es col·loca tot el que fa a la despesa pública, amb qüestions com el pagament de les pensions on s’evidencia una situació d’ingressos insuficients, que comportarà, agradi o no, reestructuracions, amb discursos «polítics» adequats, però en tot cas amb resultats, en cap cas, d’increment; també la necessitat de trobar sortides «possibles» al problema de l’endeutament de les institucions públiques, per no esmentar el pes que tindran les grans corporacions empresarials, a l’hora d’influenciar en els calendaris polítics; i, fins i tot, l’evidència de més desigualtat social, que s’anirà assumint com un fet sense solucions. En qualsevol cas anem cap a un demà més precari on ja es comença a parlar de «nou feudalisme», amb totes les connotacions que això suposa pels més dèbils, i els no tan dèbils, qüestió ja constatada en la caiguda de la classe mitjana en els darrers anys.
Pel que fa a l’apartat territorial, també sembla que existeix consens sobre quines zones tindran creixement i quines quedaran exclusivament com «territoris subvencionats», encara que això suposi entrar en missatges «poc correctes políticament», però que comencen a ser una necessitat absoluta en funció d’uns recursos, cada cop més minsos, i que hauran d’invertir-se on realment existeixin possibilitats de creixement, objectius per la seva situació estratègica, amb recursos inqüestionables. Aquí la qüestió de primar opcions, com la part Atlàntica de Galícia, el País Basc, València parcialment, Catalunya i Madrid, sembla són alternatives inapel·lables encara que la dinàmica política partidista estigui interessada a introduir altres factors, exclusivament sustentats en la trobada de suports electorals.
En definitiva, els anys vinents ens portaran novetats imprevisibles, però també suposaran que les reflexions aquí exposades, s’aniran consolidant, amb el que això comportarà a l’hora de fixar nous models de convivència, sense oblidar variables com els mateixos models de defensa o les situacions de caràcter religiós amb totes les seves variables. Malauradament, el futur no serà tot l’optimista que desitjaríem, ara el que toca és esmerçar-nos per trobar dreceres que en tot cas puguin fer variacions en positiu.