Carme Chacón i l'autoritas de la política

Després de tota una vida professional entrevistant presidents i estadistes internacionals el prestigiós periodista nord-americà Walter Lippmann dividia els polítics que havia conegut en quatre grans grups: el primer, deia, tenen principis però no tenen idees. Altres tenen idees però no tenen principis. També hi ha que no tenen principis ni idees. Finalment, afirmava, ens hem de fixar en aquells que tenen idees i principis.

No cal ni assenyalar que la nostra companya Carme Chacón formava part d’aquest darrer grup. Darrerament, determinats cercles de la nostra societat eleven als altars a aquells que presumeixen de discursos dogmàtics, que repeteixen com un mantra, però que són incapaços de traduir-los mai en propostes concretes capaces de transformar la vida de les persones en positiu. La Carme mai va exhibir aquest dogmatisme que no fa res més que intentar ocultar l’absència total d’idees capaces d’aplicar a una realitat social permanentment canviant que no entén de clixés ideològics apriorístics.

Aquests dies s’ha parlat molt de la seva acció política (inesborrable a la memòria col·lectiva la seva imatge de dona embarassada ordenant a una formació militar posar-se ferms). A nosaltres ens agradaria subratllar les profundes conviccions socialistes de la Carme i el seu compromís amb la justícia social. No amb quatre consignes de manual apresses de memòria sinó amb mesures concretes que beneficiaven la vida quotidiana de centenars de milers de persones.

Mesures com ara la renda bàsica d’emancipació que va impulsar durant la seva etapa com a ministra d’habitatge del Govern socialista i que va permetre que més de 12.000 joves de les comarques tarragonines rebessin 210 euros mensuals a fi i efecte de poder marxar de la casa dels seus pares i iniciar un projecte de vida autònom accedint a un pis de lloguer.

Conscient, com era, de les enormes dificultats de la gent jove per poder emancipar-se rebent, com rebien, de ple els efectes devastadors de la crisi econòmica la Carme va apostar decididament per mantenir aquestes ajudes que representaven, aproximadament, la meitat del preu real del lloguer de l’habitatge d’aquests joves. Per dignitat i per fer justícia a un col·lectiu sense el qual no hi ha futur a cap societat. Unes ajudes, per cert, que van ser de les primeres que van suprimir Mariano Rajoy i el PP quan van arribar al poder...

I és que el gran repte de la política no és denunciar les injustícies humanes i mundanes sinó posar en pràctica idees que es tradueixin en mesures reals per transformar la realitat d’acord amb els nostres principis humanistes. Mesures com les que va impulsar la Carme, una socialista amb principis i amb idees.

Ens calen persones com la Carme. Persones que assumeixin responsabilitats polítiques per poder dur a terme la necessària transformació cap a una societat socialment més justa i més humanista, i no fer-ho amb discursos abrandats però estèrils sinó els peus ben assentats al terra, en el món real, i amb idees que siguin factibles de poder dur a la pràctica. Necessitem, ara més que mai, polítiques amb el seu lideratge moral –amb l’autoritas ètica que deien els romans- que combinava les seves profundes conviccions socialistes amb la capacitat de prendre decisions difícils, fixar objectius i assumir riscos quan considerava que era necessari. Que no eludia la crítica, ni s’amagava de manera covard quan entenia que calia anar a contracorrent. Sense buscar culpes alienes, ni difamant amb la lleugeresa de la que alguns fan gala. Que el dolor per la seva pèrdua es converteixi en un estímul afegit per continuar treballant per bastir una realitat social més justa i reafirmar el compromís amb el nostre projecte polític al servei de les persones, la passió per dur-lo a terme i el coratge de lluitar per allò que sabem que és just.