La despesa de defensa

La discussió sobre quina és la participació en els pressupostos públics dels assumptes de Defensa Militar, sempre és un tema de fàcil rebuig, i segurament no es valora adequadament el que comporta en sí mateix i especialment pel que fa a les variables polièdriques que l’envolten, que el converteixen en un assumpte molt difícil d’enquadrar en els «pagaments de tots» a l’hora de poder avaluar la seva eficàcia i prioritat.

Darrerament, a més, la qüestió ha pres importància especialment per determinats moviments estratègics pel que fa a les potències de referència, ja siguin els Estats Units, Rússia o Xina, però sense oblidar altres petits «actors» de la política internacional que també juguen en el joc de «blocs militars», més o menys consolidats.

Segurament el fàcil és obviar tot això i desqualificar-ho com un element aliè a la nostra realitat particular, malauradament el que es coneix com «geopolítica» és un fet objectiu que té conseqüències directes per tots, ens agradi o no i, per tant, obviar el debat en aquest punt no ens deixa fora de les possibles conseqüències a mig termini, de manera molt més significativa del que podríem pensar només fa uns mesos.

La participació de Espanya en l’organització de defensa Atlàntica (OTAN) és un fet objectiu del que formem part un total de 28 països, amb aportacions econòmiques milionàries i amb acords d’estratègia militar ben concrets, per tant, es «pot amagar» el tema que segurament no és de fàcil ni d’amable comprensió per la majoria de la població però que constitueix una referència obligada en qualsevol tasca de govern o oposició i que hauria de merèixer una atenció de primer nivell amb el màxim consens, cosa que masses vegades s’oblida en funció de «la permanent carrera electoral en la que estem instal·lats quasi sempre».

Entrant en els números, s’ha de fer referència a determinats acords entre «els socis militars», que l’any 2014 van comprometre’s a aportar el 2% del seu PIB en despesa militar per l’any 2014, si bé la realitat avui està molt lluny d’aquesta xifra pel que fa a la majoria de països Europeus, que encara som distants del compliment del pacte; així, a part de Grècia, Estònia, Regne Unit i Polònia, la resta de socis europeus tenen evident retard; per la seva banda EEUU arriba ja ara a més del 3,60% del seu PIB, amb tot el que això pot suposar de «greuges» pels que encara no han fet els esforços necessaris.

Pel que fa a Espanya, la seva aportació es troba sobre el 0,90%, el que ha suposat crítiques dels seus aliats a l’hora d’exigir les implicacions dineràries necessàries, especialment en moment de «tensions internacionals» evidents i de complicada resolució. Fins i tot, determinades declaracions dels nous líders americans en aquestes línies, especialment quan es posa de manifest que la seva aportació suposa el 70% de la despesa total de l’OTAN, són fets objectius a valorar.

En definitiva, és difícil discutir de despesa militar quan la mancança en altres temes és evident, però no estaria de més valorar, de manera objectiva, els punts de discussió que són sobre la taula del dia a dia internacional, per reclamar parlar d’aquest tema amb la transparència que exigeix, sabent buscar prioritats inqüestionables evitant la fàcil demagògia que per alguns comporta no assumir responsabilitats, també en el que menys agrada per una ciutadania a la que li costa assumir conceptes com els esmentats.