Subsidiearietat, de baix a dalt

Si una família pot tenir cura del seu fill, no hi ha motiu per lliurar-lo als serveis socials de l’ajuntament; si els pagesos poden apagar un incendi en un camp, no cal trucar els bombers; si una ciutat vol organitzar la seva festa major, no ho ha de fer l’Estat…

Lincoln ho va dir amb aquestes paraules: «No s’ajuda l’home quan es fa per ell el que podria fer ell mateix.»

La doctrina social de l’Església té quatre punts bàsics en el seu programa: drets humans, bé comú, solidaritat i subsidiarietat. Aquest últim —del qual avui vull ocupar-me— és menys conegut, però molt important, perquè defensa la lliure iniciativa de les persones, les famílies i els grups socials.

El que pot fer un grup petit no hi ha necessitat que ho faci el gran. És el principi de la llibertat d’iniciativa, de potenciar la societat civil, del dret d’associació, de la descentralització política. Per exemple en el terreny de l’ensenyament: la pública, molt legítima, no ha de negar l’existència a la privada.

Les dictadures tendeixen al contrari: que tot estigui regulat, que per a tot calgui demanar permisos, que l’Estat sigui el pare de la societat més que servidor seu. Aquesta ha estat l’experiència tant del feixisme, com del nazisme i el comunisme. Les persones o les societats intermèdies estan sotmeses a un model unificador i de control ferri.

Si l’Església defensa la subsidiarietat és perquè confia en les persones, en la seva originalitat i en la seva capacitat d’establir relacions socials, comercials, sindicals o empresarials entre elles. Naturalment que hi ha d’haver principis unificadors i una llei superior a la qual recórrer, però això només serà en cas de conflicte.

Arribada aquesta circumstància, la doctrina social de l’Església mateix reconeix que «pot ser aconsellable que l’Estat exerceixi una funció de suplència».

Un cas paradigmàtic va ser el del jove James Meredith, el primer estudiant negre que va ser admès per la Universitat de Mississippí. El centre el va rebutjar, quan ell, l’any 1962, va pretendre estudiar allí, i el governador de l’Estat, amb la seva policia, no li va deixar franquejar la porta. El president Kennedy va haver d’enviar forces federals per a protegir el seu dret.

Resumint: el que cal fer des de baix, que no es faci des de dalt, el que puguin escometre grups petits, que no ho sufoquin els grans, excepte en cas de necessitat.