Arquitectura i delicte

Tot delicte està relacionat amb les circumstàncies que envolten a l’individu. L’entorn és un d’aquests factors que hi influeixen. Les coses es compliquen quan el que envolta l’individu és un entorn difícil.

Fa anys vaig visitar la presó de Tarragona com a voluntària de Creu Roja. Pensava que «els dolents» serien diferents dels ciutadans que veia passejar pels carrers de Tarragona. Però no és així. Simplement, ha estat presa de la vida. Han tingut poques oportunitats, han crescut en un entorn complicat i les seves decisions no han estat les més encertades. I és que en les seves vides les coses es van complicar.

L’Arquitectura defineix els espais, l’entorn que envolta l’individu. Els arquitectes contribuïm, en el millor dels casos, a idear i construir aquest espai que envolta al ciutadà. Com creadors d’aquest espai proper a l’ésser humà tenim una responsabilitat social, política i tècnica. És a dir, que l’arquitecte hauria de donar respostes al que interessa a la societat. I és que, de vegades, pequem d’idealistes, per cert, una cosa inherent a la condició humana.

Però m’agradaria, parlar de Camp Clar, un dels barris de Tarragona en el qual es poden identificar alguns dels problemes i circumstàncies que vaig exposar anteriorment.

El Pla Integral de Camp Clar va tenir una durada de set anys –des del 2005 fins a 2012– i va concloure amb la construcció d’un edifici que pretenia ser emblemàtic: el que es va batejar com Espais de Trobada.

Com arquitectes hauríem de respondre a preguntes com: Qui farà servir aquest espai? Quines són les seves circumstàncies? Què podem fer per millorar la seva realitat? Què és millor, pensar en un edifici emblemàtic –fruit d’un moment polític– o una pista d’skate per als joves al barri? Millorar el seu benestar implica entendre quina és la seva realitat, en què es basa la seva cultura, també el seu oci. De quina manera podem contribuir per fomentar els bons costums, que n’hi ha. No podem deixar que els espais públics es converteixin en espais amb caràcter residual. Aquests espais han d’estar relacionats amb la forma de vida dels seus habitants i han d’ajudar a millorar-la.

El Pla Integral de Camp Clar tenia una mica d’atípic, ja que la intervenció social tenia pes específic. D’aquest va sortir un Pla que dotava de policia per combatre l’absentisme escolar, l’estil Rudy Giuliani i la «tolerància zero». També se centrava en el fet que hi hagués més programes d’atenció familiar, de promoció de l’esport i de recerca de feina.

La tolerància zero és un enfocament de política de seguretat ciutadana posada en pràctica a Nova York. Està basada a castigar qualsevol infracció reduint al màxim el temps entre el delicte i la resposta judicial. La tolerància al delicte és zero, de manera que no es tenen en compte circumstàncies atenuants a l’hora de castigar aquests delictes. Es va idear seguint la «teoria de les finestres trencades» que els universitaris James Silson i Georges Kelling van publicar al març de 1982 a The Atlantic Monthly, en un article que defineix quins són els seus principis.

El que diu la teoria de les finestres trencades és que, si en un edifici apareix una finestra trencada, i no s’arregla aviat, immediatament la resta de finestres acaben sent trencades perquè s’està transmetent un missatge d’abandonament. Això és extrapolable a altres elements, com una paret amb una pintada, una peça de mobiliari urbà destrossat o un solar abandonat. I és que solars amb aspecte desolat hi ha algun a Camp Clar.

No dubto de la tasca que es va dur a terme del 2007 al 2012 amb el Pla Integral de Camp Clar, però crec que els esforços en el terreny social van haver d’anar necessàriament acompanyats dels arquitectònics i urbanístics. Segueix sent necessari mantenir i dignificar el parc d’habitatges, els seus espais exteriors i les seves plantes baixes, evitar en la mesura possible les finestres trencades. Una plaça degradada o un solar abandonat són caldo de cultiu per al vandalisme i la delinqüència. Ja no parlem dels pisos buits.

En parlar de Camp Clar és inevitable fer-ho de l’Anella dels Jocs del Mediterrani, en plena construcció. Si les finestres trencades transmeten abandonament i donen peu al vandalisme i la delinqüència, un equipament d’aquesta envergadura pot ajudar a reforçar la idea de pertinença al barri dels veïns. Perquè és un equipament que té vocació de ser emblemàtic per a la ciutat de Tarragona, almenys durant la celebració dels Jocs. I és que ja se sap, els equipaments esportius són els santuaris del segle XXI.

Té per tant un abast en l’àmbit de municipi, però caldrà veure com conviurà l’activitat esportiva amb el barri durant i després dels Jocs. Però aquest ja és un altre tema. Mentre hi hagi precarietat laboral al barri o greus problemes socials, de poc serviran els grans santuaris. Serveix tenir un projecte de vida, una família, salut, un sostre on viure i amics. L’acumulació de problemes porta al que deia al principi: que un entorn difícil fa que les coses es compliquin.