L'acció cultural, a propòsit de Cal Massó

L’acció cultural és un d’aquells àmbits en el que tota administració local hi té molt a dir i molt a fer per a la seva ciutat. No estic descobrint la sopa d’all si us dic que l’acció cultural és un conjunt en harmonia que es compon de tres elements: els recursos, les polítiques culturals i la programació. Per recursos s’entén, bàsicament, disposar d’equipaments i comptar amb un pressupost. Les polítiques culturals són la manifestació de les voluntats d’acció que un govern concret considera oportú per al desenvolupament cultural de la seva ciutat. Aquestes poden bascular entre la fixació rígida de les línies d’actuació i la desregularització. La rigidesa condueix al dirigisme cultural i la desregularització a la manca de criteri i abdicació de responsabilitats. Sempre existeix un punt mitjà que es troba quan hi ha una voluntat expressa de confecció d’un pla d’acció cultural, resultat d’una diagnosi de la situació i una priorització de les línies o criteris.

Per últim, la programació cultural és la materialització de propostes, realitzada per un professional, un gestor cultural, que sap elaborar una programació interessant i atractiva. Una programació circumscrita a les polítiques culturals de cada moment, que és fruit dels coneixements del gestor cultural i la disposició dels recursos de què compta.

Així seria una acció cultural plena, tal com s’hauria d’executar des de qualsevol administració. Si falta algun d’aquests tres elements, queda coixa i es pot desequilibrar. El projecte de Cal Massó, ara per ara, pateix aquest desequilibri. Un desequilibri que aquests darrers dies s’ha convertit en un clam que ha generat expectació. I, amb més o menys encert, s’han posat sobre la taula del debat un conjunt d’elements de categories diferents, presentats de forma conjunta, tot i ser desconnexos, i que emmascaren quin ha de ser el paper fonamental de la cultura en la societat contemporània.

S’ha parlat de la funció pedagògica i lúdica de la cultura. Entenc que, per pedagògica, el que realment es volia dir és difusió de la cultura (i, ara, aquí, sí, podríem incloure la funció pedagògica com una més de les accions de difusió). També es comentava que la cultura ha de ser lúdica. Afegeixo: o no. El vessant lúdic en pot ser un, pot ser el llenguatge que hagi escollit l’artista per arribar al públic. I, finalment, també he llegit un concepte una mica naïf de concebre que qualsevol inquietud artística s’elevi a la categoria de manifestació cultural i requereixi la mateixa cobertura i atenció. Tot i que entenc que el que es volia dir és que no pot existir un dirigisme cultural que silenciï manifestacions cultuals divergents.

Alhora, he trobat a faltar l’exigència d’una producció cultural de qualitat, que tingui com acció fonamental interpel·lar intel·lectualment al seu espectador, provocar-li la reflexió i anàlisi.

En paraules de l’exconseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, la cultura ha d’esdevenir la quarta pota de l’estat del benestar. La cultura ha de ser una clau per a fer-nos imaginar alternatives, per a fer-nos veure una mica més enllà dels límits d’allò que veiem i pensem habitualment.

Des d’una perspectiva de pensament republicà i d’esquerres, s’ha procurat l’accés universal a la cultura com una forma de trencar les desigualtats socials. El valor de la cultura i la seva capacitat per a transformar el món.

Cal Massó va néixer com un projecte que permetia l’accés a diverses expressions de la cultura contemporània. Quan vam assumir, des d’ERC, la responsabilitat de gestionar l’àrea de cultura, hi vam apostar facilitant la seva ampliació i potenciant la seva programació, circumscrita dins unes polítiques culturals ben definides. Un projecte que va quedar en via morta.

Després de restar uns mesos tancat, l’Isaac Albesa va engegar un doble projecte per a cal Massó. Primer, optar a un encàrrec administratiu de gestió d’un equipament i, segon, dotar-lo de contingut cultural, amb una programació pròpia que ha anat oferint accions en els àmbits de la música, la fotografia, el documental i la literatura, bàsicament. Aquesta programació l’ha dut a terme per voluntat i iniciativa pròpia (iniciativa que la ciutat agraeix) però sense que l’Ajuntament hi respongui cohesionant-la dins d’una política cultural explícita i definida.

Cal desitjar doncs que, sigui quin sigui el futur de cal Massó en els mesos vinents, es recuperi la perspectiva global i l’equilibri en un context d’allò que hauria de ser una acció cultural plena per a una ciutat.