Mitges veritats

Es diu que una veritat a mitges és una declaració enganyosa que inclou algun element de veritat. Això precisament sembla ocórrer quan es parla –i depèn de qui parli– de la Protectora de Torredembarra, havent-se creat desconcert, sinó dubtes, sobre els delictes penals que s’investiguen, per part de la Fiscalia de Medi ambient de Tarragona, contra l’Associació Olescan.

Des de l’estiu del 2016 s’ha anat informant en la premsa local de les precàries condicions en les quals presumptament es trobaven els animals de la Protectora de Torredembarra: amuntegats en les gàbies i fora d’elles, ajuntats sense criteri de comportaments, barrejats mascles i femelles sense esterilitzar, amb falta d’higiene, ferits per baralles i malalts sense assistència veterinària, infestats de picades de puces i paparres que transmeten greus malalties, gossos amb sarna i amb leishmaniasis, cadells sense cures, sense aigua i sense menjar alguns dies, sense ombra a l’estiu, sense casetes per albergar a tots del fred i de la pluja, sense mantes... Situació a la qual s’unien les irregularitats administratives relatives a la recollida de cadàvers i residus, al registre d’animals o a la caducitat de medicaments i la falta de professional veterinari, realitzant-se tractaments per personal no facultatiu, que administrava també vacunes i expedia receptes sense estar habilitat. Totes aquestes anomalies, moltes d’elles delictes penals, van desembocar en una denúncia per part de SEPRONA (Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil) davant la Fiscalia de Medi ambient de Tarragona, qui està investigant als responsables de l’associació Olescan, gestora del refugi, que mantenia conveni des de principis del 2016 amb alguns consells comarcals i municipis de Tarragona.

L’explicat fins aquí és la part real i la que té connotacions delictives. La zona borrosa, la que ha creat confusió, és la que José María Crespo, propietari del terreny i de les instal·lacions, president de l’associació Societat Protectora d’Animals Zoo Torredembarra, fundadora del refugi 20 anys enrere i titular de la llicència de nucli zoològic, ha explicat en la premsa. Quan el passat estiu defensava l’excel·lent labor de la Protectora de Torredembarra, després de les denúncies dels voluntaris del refugi i la primera denúncia pública de SEPRONA contra Olescan, ho feia atribuint-se les responsabilitats i competències d’aquesta associació, a qui simplement lloga, que no acull –com afirmava en algun mitjà– les instal·lacions, sent ells els qui dirigeixen el refugi d’animals i al que tothom diu, genèricament, Protectora de Torredembarra. Deia Crespo en algun enunciat que discrepava de les conclusions de l’informe de SEPRONA i afirmava que «els gossos que entren en la instal·lació són esterilitzats, desparasitats i se’ls col·loca el xip». Afirmació que no és certa –diguem– en nombrosos casos, perquè tan mascles com a femelles adoptats tenien leishmaniasis, sense que la malaltia hagués estat detectada i, per tant, tractada; s’han donat casos també d’animals que han desenvolupat babesiosis canina, una greu malaltia provocada per la picada d’una paparra; cap d’ells estava esterilitzat i el xip, encara que col·locat, no estava donat d’alta ni en l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC), del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, ni en el Registre General d’Animals de Companyia (ANICOM), de la Generalitat de Catalunya; tampoc disposaven aquests animals de cartilla sanitària, que el dia d’avui molts propietaris segueixen reclamant a Olescan sense obtenir resposta, per la qual cosa han denunciat el sofert davant la Generalitat o davant SEPRONA.

Que el Sr. Crespo «tingui plena confiança» en l’associació Olescan quan l’expedient administratiu inculpatori és colossal i les denúncies que SEPRONA i la Fiscalia de Medi ambient de Tarragona els investiga són, ni més ni menys, que els delictes de maltractament animal, falsificació de documents i intrusisme professional, diu molt poc a favor de qui pretén donar una «imatge professional» i que «vés-la per la cura i benestar dels animals» recolzant-se en una altra organització corrupta. Si tens un inquilí a casa que les autoritats competents diuen i comproven que fa tot el contrari al que ha de fer una entitat sense ànim de lucre que ha de cuidar, protegir i vetllar per l’adopció dels animals abandonats, el primer que per lògica faria un propietari, és rescindir el contracte de lloguer, no prorrogar-ho. Però Crespo ens projecta, amb les seves declaracions, una situació irreal, deixant en dubte amb això l’actuació de SEPRONA i les proves concloents que en diverses inspeccions es van recollir.

L’assumpte dels diners tampoc deixa indiferent i es plantegen dubtes raonables. Tant a Olescan com a la Societat Protectora d’Animals Zoo Torredembarra els han estat concedides sengles subvencions de la Diputació de Tarragona per valor de 2.240 euros a la primera i de 5.040 euros a la segona. Situació allunyada de tot enteniment, perquè si una tenia denúncies, a l’altra no se li coneixien convenis amb consells comarcals per a la recollida de gossos i gats. És més, ambdues declaren estar situades en el mateix emplaçament, la coneguda Protectora de Torredembarra. Per fer-ho més rodó, com a associacions que són, les dues tenen uns socis que paguen quotes mensuals i, per ser organitzacions sense ànim de lucre, reben donacions de tot tipus, especialment de pinso, tant de marques com de supermercats o centres de distribució.

Això suma per a les finances d’ambdues associacions, encara que cap soci al qual se li ha preguntat coneix els comptes de l’entitat i mai han assistit a cap assemblea general, la qual cosa permet afirmar sense embuts que no existeix transparència, no es coneixen els ingressos i tampoc les despeses. Acabem de veure, doncs, que les veritats a mitges tenen efectes no tan positius com semblava si les observem detingudament.

Pot ser que sigui una conducta adaptativa a les circumstàncies, però quan hi ha presumptes delictes pel mig, millor allunyar-se d’ells i apostar per l’honestedat. Deia Plató que «cal tenir el valor de dir la veritat, sobretot quan es parla de la veritat». O, com va dir Antonio Machado: Vas dir mitja veritat?, diran que mentis dues vegades si dius l’altra meitat.