Covards i culpables

Sens dubte, els historiadors qualificaran el segle XXI, com el segle deshumanitzat. Enllà de les guerres del segle XX, que mal justificaven en la consciència col·lectiva les morts i el dolor, l’actual crisi dels mals anomenats refugiats -ja que ningú els refugia-, i dels migrants de l’Àfrica que moren cada dia al mar Mediterrani, no admet cap justificació ni consol.

Una societat despistada i adormida per un sistema que no té altre fi ni objectiu que la consecució d’uns interessos econòmics, on les persones no són res més que contribuents i consumidors. Un sistema econòmic en hores baixes que s’aferra al poder fent fora als polítics que fins ara l’havien servit, per erigir en governants a empresaris com Trump i Macron. Aquesta societat calla i no exigeix, bàsicament perquè s’ha insensibilitzat i allunyat de l’ésser per convertir-se en un producte més dels bancs i els estats.

Qualsevol persona amb responsabilitat política suficient que no es posicioni i exigeixi que es respecti el dret a la vida i salut dels éssers humans haurà de ser considerada autora de la mort i el dolor de refugiats i migrants.

La Comissió Europea va aprovar el 2001 una directiva on els estats membres adoptaven el compromís de «fomentar un esforç equitatiu per acollir a les dites persones i assumir les conseqüències de la seva acollida», per tal de «garantir una protecció immediata de les persones». D’aquí van sorgir les «quotes» per acollir que els estats membres han incomplert de forma sistemàtica.

L’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix que «en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’ell, en qualsevol país» No cal dir, que tots els països de la Unió Europea van subscriure aquest tractat.

El Conveni Europeu de Drets Humans està vermell de tanta vergonya pel seu incompliment contumaç. En el seu article tercer del protocol quart, es diu que «queden prohibides les devolucions col·lectives d’estrangers». (pensin en l’acord criminal que va subscriure la Unió Europea amb Turquia.)

Un acord que consisteix –diguem les coses pel seu nom– en contractar els serveis del govern turc perquè siguin ells qui s’embrutin les mans de sang impedint l’entrada a Europa dels migrants i refugiats.

A la Constitució Espanyola, el seu article 13.4 recull que «els ciutadans d’altres països i els apàtrides podran gaudir del dret d’asil a Espanya». Un dret que la mateixa Llei d’Estrangeria recull en permetre la demanda d’asil tot i no tenir un visat per romandre a Espanya.

L’actual panorama evidencia el que ja sabíem: que els drets humans són pels estats de la Unió Europea un mer adorn decoratiu, buit, sense contingut ni capacitat pràctica per defensar-los.

Són molts les persones i els col·lectius que hem exigit l’aplicació de la legislació en drets humans però la trama burocràtica, el mateix administratiu i judicial creat amb consciència durant anys pel sistema, impedeix dur les reclamacions a bon port. El sistema està fortament blindat.

Interessant l’acció conjunta de Stop Mare Mortum i el Col·legi d’advocats de Barcelona anunciant la presentació d’una demanda Contenciós administrativa davant el Tribunal Suprem per exigir l’execució de la Decisió de la UE d’assignació de quotes per l’acollida de persones refugiades. Prèviament es va fer un requeriment al President del Govern, el qual encara no ha estat contestat. Veurem com acaba.

Culpables i Covards, els qui poden pressionar des de l’aparell institucional i callen, no exigint la salvació d’altres éssers humans. No ens cansarem de denunciar-los públicament perquè en un futur millor estiguin identificats quan siguin jutjats en uns nous judicis de Nuremberg on, de ben segur, també planejarà en l’ambient aquella incòmoda pregunta de: com pot ser que tots ho permetéssim?