Als Quatre Vents
El Misteri de Déu en si mateix
Arquebisbe de Tarragona
S’explica que sant Patrici, l’apòstol d’Irlanda, per explicar a la gent el misteri de la Santíssima Trinitat els mostrava un trèvol de tres fulles. Eren tres fulles diferents, però un únic trèvol. I és famosa l’escena de sant Agustí en una platja dialogant amb un nen que pretenia transvasar tota la mar en el seu petit forat a la sorra. En dir-li que això era impossible, el nen li va replicar: més ho és que tu siguis capaç d’entendre el misteri de la Santíssima Trinitat.
Són historietes que aborden de manera molt insuficient una veritat de fe molt principal de la vida cristiana. Per definició els misteris no s’entenen, o deixarien de ser-ho. L’actitud pot ser doble: rebutjar-los, ja que no encaixen amb el nostre pensament racional, o acceptar-los per confiança en aquell que els ha revelat.
Aquesta última actitud és la que prenem innombrables vegades en la nostra vida ordinària. Creiem que vam tenir una pulmonia quan teníem tres anys no perquè puguem comprovar-ho, sinó perquè ens ho diuen els nostres pares, persones en qui confiem.
La prova més clara que Déu és u i tri —tres persones i un sol Déu— és la revelació que Jesucrist ens va fer d’aquest misteri parlant-nos del Pare i de l’Esperit Sant, juntament amb la seva condició divina. Així ho va entendre ja la primitiva Església. Sant Pau s’acomiada en la seva segona carta als Corintis dient: «Que la gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres» (2Co 13,13).
Pensant en Déu com a creador, com a redemptor, com a santificador, podem aproximar-nos a la Santíssima Trinitat, ja que coneixent les seves obres coneixem millor Déu, com ens passa amb les persones: com més coneixem com actuen més les coneixem a elles. Però també és cert que com més coneixem una persona, millor comprenem la seva manera d’obrar.
El misteri trinitari és el misteri de Déu en si mateix, la seva autorevelació, la d’aquell que va advertir als seus deixebles que si no es feien com nens no entrarien al Regne de Déu.
André Frossard comentava pel que fa a aquest tema: no es tracta de fer-nos els innocents, de preferir el biberó als llibres, però sí de recuperar la frescor de la mirada i contemplar la paraula de Déu sobre si mateix amb l’admiració amb què un nen s’apropa a les coses per primera vegada o amb la qual un pintor contempla un paisatge. El camí de la fe només troba un obstacle infranquejable: l’orgull.