Els problemes del govern Rajoy

Finalment, els Pressupostos Generals de l’Estat han estat aprovats pel Congrés de Diputats. Sembla, per tant, que Rajoy ha guanyat estabilitat política per un o dos anys. Però, en els mesos vinents, no podrà evitar de respondre a grans problemes polítics i socials.

En primer lloc, és l’augment de la conflictivitat social. Els pressupostos poden provocar noves lluites socials perquè representen la continuació de les retallades, de la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris del sector públic i de les pensions, de la desatenció les necessitats socials més urgents com les prestacions per desocupació, habitatge o pobresa energètica i no creen llocs de treball públic, malgrat la convocatòria d’oposicions.

Les dades mostren que el nombre de vagues ha disminuït en els últims anys, però en canvi han augmentat tant el nombre de treballadors en vaga com el d’hores de treball perdudes. Les lluites dels treballadors són ara més llargues i participen més treballadors ( ). Estaríem vivint un canvi de cicle en les lluites obreres.

En segon lloc, està la lluita de Catalunya pel dret d’autodeterminació. La defensa del dret del poble català, expressat en manifestacions massives i en les eleccions, no és un «problema dels catalans» amb l’estat, ni molt menys amb la resta de pobles: és un problema del conjunt de tots els treballadors/es i dels pobles de l’Estat espanyol.

El sistema polític nascut en la Transició nega aquest dret però ara està totalment en crisi i alliberar-nos d’ell ha de ser un objectiu de tots els treballadors/es i de tots els pobles. Per això defensar a Catalunya contra l’opressió i la repressió de l’Estat és cosa de tots. Si l’Estat impedeix el dret d’autodeterminació, tots els pobles serem una mica més súbdits. Si Catalunya aconsegueix trencar les cadenes, s’aplanarà el camí per abolir la Monarquia i permetre un nou marc de retrobament de pobles lliures amb una Federació de Repúbliques, que volem que siguin obreres i socialistes per l’abast de la ruptura no només amb l’estat sinó amb el capitalisme. Però això només es pot aconseguir amb la mobilització solidària dels pobles i els treballadors.

Finalment, està la corrupció del Partit Popular. Rajoy està envoltat per tot tipus de denúncies de corrupció i pels escàndols de manipulació de la Fiscalia General de l’Estat i dels tribunals. La llista dels casos de corrupció és molt llarga i afecta totes les institucions, inclosa la monarquia, i tots els partits del sistema. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, des de l’inici de la Transició, s’han descobert més de 175 trames (126 només del PP i PSOE), 1.660 causes en 2013.

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha calculat que el cost de la corrupció és 90.000 milions d’euros anuals (47.500 milions d’euros pels sobrecostos administratius per manca de control i la resta per les altres formes de corrupció). Això significa gairebé 9% del PIB. Solament hem de comparar estar xifra el cost previst dels interessos del deute per 2017 (33.000 milions).

Aquesta situació s’està tornant políticament insostenible però sense mobilitzacions al carrer, Rajoy i el Partit popular continuaran al poder. Per això, cal ajudar a organitzar aquesta mobilització i imposar a les organitzacions sindicals i d’esquerres la convocatòria de la lluita contra el Govern Rajoy, cap a la vaga general.

Però al mateix temps que s’impulsa la mobilització també cal construir una nova alternativa política. No podem permetre que una altra Syriza acabi responent a la nostra lluita amb la «política del possible» que acabi sent una repetició del de sempre: abaixar salaris i pensions i privatitzar al dictat de la UE.

La realitat és que o es governa recolzant-se directament en la mobilització obrera i popular o s’acaba fent el joc als poderosos. No hi ha punts de conciliació. Per això, és imprescindible una alternativa política que assumeixi acabar amb el Govern Rajoy i avançar cap a un Govern dels treballadors/as que no pagui el deute i asseguri un Pla obrer d’urgència i que defensi la llibertat dels pobles.

Hi ha antecedents d’una alternativa política d’aquest tipus. En les eleccions europees del 2009, es va presentar la candidatura Iniciativa Internacionalista, en la qual participaven organitzacions d’esquerra, sindicals i socials de tot l’estat, entre les quals es trobaven el SAT d’Andalusia, organitzacions basques, Esquerra Castellana i també Lluita Internacionalista. Ara cal tornar a intentar-ho, no solament per presentar-se a les eleccions sinó per encapçalar les lluites.