Perdoneu però algú ho havia de dir

Ja em perdonaran el sacrilegi però avui no vull parlar del referèndum. Ni del referèndum ni del reguitzell de declaracions i contradeclaracions exaltades que ens esperen a tots els soferts ciutadans d’aquí a l’1 d’octubre. No vull fer-ho tret d’animar tothom a sobreviure com bonament pugui a l’encreuament d’acusacions, insults, desqualificacions i exabruptes entre el Govern de la Generalitat i el seu soci parlamentari, d’una banda, i el Govern espanyol i el seu «entourage» polític-mediàtic, de l’altre, que tenim per endavant en els mesos vinents. Per sort el nivell de pseudohistèria dialèctica a què han arribat alguns no s’ha traduït a peu de carrer, on els catalans (tots i cadascun d’ells, pensin el que pensin i tinguin la identificació nacional que tinguin) estan demostrant una major sensatesa que alguns dels seus autoproclamats dirigents. No vull parlar, doncs, del «monotema».

Com a diputat socialista vull centrar-me en una qüestió que, si fóssim efectivament un país «normal», requeria més dels nostres esforços i actuacions institucionals: em refereixo a l’alimentació dels nens i nenes. Un litre de llet a la setmana. Aquesta és la quantitat mínima de llet que un infant ha d’ingerir per tenir un desenvolupament adequat. Segons els nutricionistes la llet és una de les principals fonts de calci, el mineral més abundant del cos humà, bàsic en la formació per exemple de les dents i dels óssos.

Tenen tots els nens i nenes catalans aquest consum mínim de llet setmanal garantit? Ni remotament. Fa tan sols uns dies el Banc d’Aliments de Catalunya ha alertat que un de cada quatre nens al nostre país no pot accedir regularment a aquest consum bàsic. Un de cada quatre. No surten diàriament als mitjans de comunicació, no centren el debat polític, són «invisibles» a efectes d’opinió pública. Però existeixen, tenen una existència tan respectable com la de qualsevol altre però pateixen una precarietat alimentària que els condicionarà durant tota la vida. Vull ressaltar que estem parlant de vida, literalment. El mateix Banc d’Aliments denuncia que en grans ciutats com Barcelona els econòmicament més desafavorits tenen una esperança de vida, de mitjana, 10 anys inferior en comparació amb els habitants dels barris amb un nivell de renda per càpita superior. I parlem d’alimentació però podríem dir el mateix, per exemple, en matèria de pobresa energètica. Les mateixes dades oficials de la Generalitat assenyalen que prop del 9% dels catalans no poden mantenir els seus habitatges a temperatures adequades o que un altre 7% pateix endarreriments en el pagament de les factures dels subministraments bàsics. Potser el fet que els preus de l’aigua hagin crescut un 66% en els darrers set anys explica aquesta situació límit per a moltes famílies.

En fi... Els socialistes hem demanat reiteradament al Parlament un gran acord nacional entre totes les forces polítiques, un gran pacte efectivament de país, per eradicar la pobresa infantil de la nostra societat. Volem garantir que totes les famílies tinguin els ingressos mínims necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques.

Desgraciadament, no ens n’hem sortit. El debat d’identitat ha esdevingut, ja sigui en un sentit favorable a la independència o en el vessant contrària, una gran excusa per ajornar decisions que no poden esperar. «Després de la independència», diuen alguns, «garantim primer la unitat d’Espanya», responen els altres. No senyors meus.

Assegurar que tots i cadascun dels nens i nenes d’aquest país consumeixen la llet necessària per garantir el seu desenvolupament és una causa sagrada que ens hauria d’unir a tots deixant de banda el nombre de franges dels colors de la bandera. Fins que no ho entenguem així no serem plenament un país lliure sigui quina sigui la bandera que onegi a la plaça de Sant Jaume. No serem una societat lliure. Ni justa. Ni serem la societat que «respon al plor d’un infant» per la que van lluitar els nostres millors.