Sagraris acompanyat

Manuel González era un sacerdot sevillà acabat d’ordenar l’any 1902, quan el seu bisbe li va encarregar que s’encarregués dels cultes de la Quaresma a Palomares del Río, un petit poble al qual s’hi accedia travessant un curs d’aigua i viatjant després a lloms d’un ruc.

En arribar, el sagristà li va pintar un panorama molt negre pel que fa a la devoció de la gent. Va entrar a l’església, es va agenollar davant el sagrari, i en obrir-lo va veure que era brut i ple d’insectes. Feia molt de temps que no s’havia obert ni s’havien renovat les sagrades Formes. Aquell fet el va impactar tant que va dedicar la seva vida sacerdotal a promoure la cura de l’Eucaristia.

Joan Pau II el va beatificar i el va anomenar «bisbe dels sagraris abandonats», i l’octubre de 2016 el papa Francesc el va canonitzar. Va ser bisbe de Màlaga i després de Palència en anys difícils. A Màlaga van incendiar el palau episcopal, i dels catorze sacerdots que va ordenar set van ser màrtirs.

Podem invocar el seu exemple de persona enamorada de l’Eucaristia en aquesta gran festa del Corpus Christi en la qual el Senyor sagramentat surt als nostres carrers a pobles i ciutats portat per la devoció del poble cristià.

La tradició d’aquesta festa del mes de juny, mòbil en el calendari, és molt antiga, i la seva celebració pels carrers també. Fa segles al voltant del Corpus molta gent acudia a l’espectacle de teatre sacre, que eren els actes sacramentals. Lope de Vega, Tirso de Molina i, sobretot, Calderón de la Barca, van ser autors d’aquestes peces literàries tan celebrades, i molts escriptors van honorar el Corpus, com García Lorca, meravellat amb el de Granada quan va escriure: «Es así, Dios andando, como quiero tenerte…». Déu caminant, sota pal·li, rebent l’adoració del poble cristià.

Com en el temps de sant Manuel González, la nostra societat corre el risc dels sagraris abandonats, o almenys solitaris. Per això estimulo a la pràctica de la visita al Santíssim i m’alegren molt totes les iniciatives que es fan en algunes parròquies de moments d’adoració, durant el dia o la nit.

Que en la festa del Corpus Christi aprofitem per fer aquesta manifestació d’amor a Jesús sagramentat. En una societat pluralista i democràtica, els cristians hem de ser absolutament respectuosos amb tothom, però no hem de defugir algunes manifestacions externes de religiositat que formen part de la llibertat en què vivim. Sigui al carrer o en la quietud de les esglésies, allí està esperant-nos.