La bombolla bancària popular

Amb la velocitat que tot succeeix, i l’ingent volum de notícies que cada dia ens arriben de tots els temes, el cert és que aquesta dinàmica comporta, sovint, que molts temes ens passin desapercebuts o no els donem la importància que tenen per la nostra viabilitat diària, encara que puguem pensar que no va amb nosaltres. Així, els darrers dies, la nova de l’enfonsament del Banc Popular, que ha deixat molt aviat de ser titular mediàtic, suposa «un punt i a part» a meditar i tenir en compte pel que fa a la nostra relació amb el «món bancari», on com ara s’ha vist, es pot perdre «quasi tot» sense esperar cap compensació ni per part de l’Estat ni d’Europa.

L’evidència que prop de 300.000 accionistes han perdut la seva aposta inversora, concretada amb part del capital bancari, és un fet d’una transcendència abassegadora, doncs és el preludi de què pot passar en el futur en situacions semblants; fins i tot el tema posa de manifest el passotisme dels poders públics davant a evidències com l’esmentada, malgrat les seves obligacions com garants que això no passes. Entrant en el fons del tema, la realitat supera la ficció; doncs ens trobem en un marc on «han fallat» tots els mecanismes de control públic, o el que és més greu, aquestes limitacions han estat superades per una realitat en negatiu. Malauradament, passats uns dies de la «fallida», l’evidència és que són pocs, o quasi cap, els que han sortit a donar explicacions i reclamar responsables d’una feta sense precedents al país en molts anys; per cert, on són els responsables i qui són realment?

L’exemple del banc referit, posa sobre la taula un fet molt polèmic, especialment a l’hora de «fiar-nos» dels mecanismes de control, però també assenta la inseguretat absoluta cap a uns estalviadors que no poden exigir responsabilitats davant un passotisme dels màxims organismes públics, que també han fallat, i que ara es veuen desbordats per uns fets econòmics inapel·lables i que no es van preveure, o no es van voler veure. És cert que la banca, com els altres actors del mercat, han d’estar subjectes a una normativa que es fonamenta en la gestió i els resultats objectius, però aleshores com es pot entendre que en el seu moment l’Estat hagués emprat milions d’euros per salvar determinades entitats financeres i ara «la deixi caure» sense cap problema?

Segurament, tornant a l’inici de la meva reflexió, tot es converteix en conjuntural i en funció de paràmetres que se’ns escapen, però la situació, ara repetida, és la mateixa que només fa uns pocs anys i que va comportar un «sacrifici públic» sense precedents amb conseqüències que encara patim avui a tots els nivells. En el seu moment «la bombolla immobiliària», per cert íntimament lligada a la mateixa crisi bancaria posterior, va suposar un fracàs de moltes «polítiques», ara novament repetida, amb «damnificats» ben concrets, que segurament encara no saben, ni sabran, el perquè d’un resultat com l’esmentat. Per acabar, que poc recordem els comentaris d’aquells «tertulians» que acusaven els directius de les «Caixes» públiques d’incapacitat de gestió i responsabilitats sense límits, per ara «amagar-se» en un silenci mediàtic en funció de no se sap quins arguments; en tot cas, tan negatius aquells que dirigeixen entitats semipúbliques, com aquests que han manat sobre empreses privades; en definitiva, el tema no és la fórmula, sinó la capacitat i l’eficàcia de fer, independentment que sigui de tots o d’uns quants. En qualsevol cas, a partir d’ara, anem curosos d’on posem els nostres estalvis, no sigui que, com ha succeït, les respostes i raons quedin difuminades per una evidència inapel·lable.