Reprogramar Tarragona

Hi ha una opinió generalitzada: els anys anteriors a la crisi vam construir massa, i és certa. En la nostra societat el creixement econòmic (poder econòmic) va íntimament associat al creixement de les ciutats (poder urbanitzador) i aquesta dinàmica abans de la crisi semblava sense fi. Això ha suposat efectes molt adversos per la gent del carrer, però ha contribuït a la reflexió, o com a mínim hauria de ser així.

Actualment i entrant en un terreny una mica teòric, Alejandro Haiek parla d’entendre les ciutats com un organisme reprogramable. Ha treballat sobre paisatges inactius, contextos socials degradats i situacions postcatástrofe, i defensa que la ciutat és una entitat que reuneix preocupacions individuals i col·lectives. Afirma que la ciutat serà progressivament més propera al disseny logístic d’una cadena d’esdeveniments, que a construccions massives. A la vista del que he exposat m’atreveixo a dir, que no resulta estrany que un projecte tan ambiciós com el Pla de la Budellera doni que parlar, defensar, reivindicar, i personalment em sembla saludable.

El nou context econòmic, polític i social (hi ha qui parla de nou paradigma) ha posat damunt de la taula als anomenats processos de participació ciutadana, per exemple. Contribueixen al fet que la ciutadania s’impliqui i identifiqui en la millora dels seus barris i ciutats pel que fa als espais públics. Tenim exemples a Barcelona (Concurs Racons Públics), també a la Iniciativa Què fem a plaça Espanya? A Madrid i a Tarragona mateix, amb la plaça dels Sedassos. En relació a això, algunes de les al·legacions al Pla de la Budellera eren sobre els seus espais públics. Perquè encara que la promoció de la Budellera sigui privada, els seus espais de cessió seran públics, així que no és desgavellat que la ciutadania tingui alguna cosa a dir. Però la qüestió, no menys transcendental, és ser capaços de pensar quina ciutat volem per als nostres fills. Si ho formulem d’una altra manera, seria: què és el més adient posant al centre el context polític, social i econòmic així com el respecte al medi ambient? Centrar el debat en si Tarragona ha de créixer cap a llevant o cap a ponent, per exemple, només contribueix a posar de manifest les diferències molt evidents ja entre els dos extrems de la ciutat (asimetria i desigualtat social). Això contribueix a una polarització perillosa; crec que el debat hauria de ser més obert.

S’ha comprovat a més, que la realitat sociopolítica-mediambiental és altra, ara que l’economia sembla indicar que estem recuperant. Jo vaig créixer en una zona limítrofa de Cala Romana. Els meus jocs eren anar amb bicicleta, agafar mores, acampar el més lluny de casa que em deixaven, saltar en els tolls, passejar, caminar pel camp. Hi havia camins, móres, plantes aromàtiques, pins, garrofers, moreres, llimoners i es respirava natura. I tot això és el que m’agradaria que poguessin seguir gaudint els nostres fills. El municipi de Tarragona tenia 131.094 habitants el 2016. El 2011, fa 6 anys, segons dades de l’Institut de Catalunya d’estadística, hi havia un total de 65.711 habitatges: 52.391 habitatges principals, 5.548 habitatges secundaris, 7.772 habitatges buits, i la població era de 134.085 habitants. És de suposar que el nombre d’habitatges no ha disminuït, tot i que sí que ho ha fet la població: persones i famílies que han decidit viure fora del municipi, entre altres casos, a causa que l’habitatge segueix sent poc accessible i la solució de viure en municipis no tan cars es valora. El Pla de la Budellera preveu la construcció de 5.738 habitatges. Si fem números grossos, és un 10% més en nombre d’habitatges principals que hi havia al municipi fa 6 anys i no crec que s’hagi construït tant com per equivocar-me molt. Així que l’horitzó temporal ha de ser necessàriament llarg, molt llarg. En relació a l’edificabilitat, densitat d’habitatge, mobilitat que s’estableixen en el POUM (Pla d’ordenació urbanística municipal), el skyline de la franja costanera que resulta i les tipologies proposades, els promotors les defensen amb un contenciós interposat a la Generalitat. El POUM es va aprovar definitivament el juny del 2011 i el text va ser refós al gener del 2013. Es va treballar en la redacció des de l’any 2000 aproximadament. Si parlem de la crisi a Catalunya, cal dir que l’any 2007 va ser quan es van produir per primera vegada xifres negatives en la taxa de creixement interanual del PIB per càpita, fins al 2013, quan la tendència va passar a ser positiva amb una taxa de creixement anual del PIB de l’1,2% en 2014-2015. En 2016, la taxa de creixement anual del PIB ha estat del 3,5%. Però en tot cas, la sensibilitat que es respira al carrer és una altra a la que teníem abans de la crisi, perquè hi ha hagut històries personals molt complicades i sí, hi ha hagut temps de reflexionar.