1.489 euros? Que algú ens expliqui com emancipar-nos!

Tenim un problema. I no només els joves, que també, tenim un problema com a societat. Una recent notícia assenyalava que, aquí i ara, un jove necessita uns ingressos mínims de 1.489 euros mensuals per poder independitzar-se de la casa dels seus pares i iniciar un projecte de vida autònom. A qualsevol país aquesta informació esdevindria un escàndol. 1.489 euros al mes? Quants joves menors de 30 anys tenen aquests ingressos salarials? Molt pocs, o més ben dit, poquíssims segons les mateixes dades oficials del Govern del PP que indiquen que els joves en aquest país percebem, de mitjana, 11.568 euros anuals. És a dir, la immensa majoria dels joves cobren menys de 1.000 euros al mes. I això els que tenim la sort de treballar...

De fet, ens trobem amb la paradoxa que tenim la generació més ben formada de la història. La que té un major nivell de registres de joves amb estudis universitaris superiors, amb màsters i cursos de postgrau, ben qualificats i amb coneixement d’idiomes estrangers. Els joves hem complert amb allò que la societat ens ha dit que havíem de fer. I què se’ns ofereix quan anem a buscar feina? Remuneracions molt inferiors a la dels joves europeus i un autèntic reguitzell de realitats en precari, sovint com a falsos autònoms o amb contractes amb pràctiques que mai tenen continuïtat. A això cal sumar-hi el creixement exponencial dels preus de les matrícules i taxes universitàries i de formació professional que hem patit aquests darrers i un atur juvenil que ronda el 50%. Si això no és un S.O.S. en tota regla que algú m’expliqui què és. Quin futur li espera al conjunt de la societat amb tota una generació de joves condemnada a la falta d’oportunitats que sí que va tenir la generació dels seus pares? Què se’ns ofereix?

La maleta per marxar a l’estranger a guanyar-nos la vida o haver d’anar trampejant, de precari en precari, com bonament puguem? No només no hem avançat sinó que al damunt hem anat cap al darrere, com els crancs. El PP el primer que va fer quan va arribar al Govern va ser eliminar les ajudes de la renda bàsica d’emancipació que havia impulsat l’executiu socialista que ens permetien als joves pagar, de mitjana, el 42% del preu de lloguer dels nostres habitatges. La insensibilitat de Rajoy i dels seus ministres en relació al drama que patim els joves realment no té límits.

El segon que van fer va ser impulsar una reforma laboral que ens ha condemnat a la davallada de les nostres condicions de treball i a patir un augment de l’explotació laboral. En fi... Donem, per tant, ple suport a les propostes que vol implementar amb caràcter d’urgència el grup socialista al Congrés de suport als joves per evitar que continuem sent víctimes d’aquest escarni social i polític. Cal derogar, però ja mateix, la reforma laboral, impulsar el pla de retorn dels joves que han hagut de marxar a l’estranger que ha defensat Pedro Sánchez, recuperar les ajudes a l’emancipació i les beques de formació i per estudis, a part de fomentar d’una vegada per totes, el coneixement, la qualitat i la investigació com un dels vectors imprescindibles per garantir el nostre futur al mercat global. Sent tot això necessari i urgent, no és però suficient.

Ens trobem davant d’una autèntica ruptura del discurs que se’ns deia de petits: estudieu, formeu-vos i esforceu-vos, i tindreu una feina i podreu guanyar-vos la vida. Això, desgraciadament, ja no és així com saben tots els joves que estan llegint aquestes línies. A tots aquells que creguin que això no va amb ells els recordo les paraules de Disraeli quan afirmava que hi ha coses que, si no es fan per convicció, s’ha de fer per interès. Pensin una mica. Si condemnen la joventut a no tenir expectatives de futur el sorgiment i creixement de tota mena de formacions tant de l’extrema esquerra com de l’extrema dreta populista serà especialment pròsper. Impedim-ho ara que encara som a temps d’evitar-ho. Demà serà massa tard.