A les Galápagos?

La setmana passada un grup de diputats de Junts pel Sí i de la CUP van fer públic el contingut de la denominada llei del referèndum que aspira a donar cobertura legal a la consulta autoconvocada pels mateixos grups pel pròxim 1 d’octubre sobre la independència.

Ens trobem davant d’una decisió unilateral imposada de facto per uns grups polítics que ens situa davant d’un escenari inèdit, sense precedents, a l’Europa democràtica. Anem a pams i rellegim, amb esperit crític i sentit comú, el contingut d’aquesta esmentada llei.

S’afirma en el text que els impulsors de la mateixa s’atorguen la condició de representar «la veu del poble de Catalunya» –oblidant que el 52,2% dels catalans i catalanes que van votar a les eleccions on l’independentisme va obtenir el seu màxim històric van fer-ho per opcions que rebutgen explícitament la via unilateral cap a la secessió (no són «poble» ells, senyors de Junts pel Sí i de la CUP?)–.

Seguim. Se’ns diu que el resultat serà «vinculant» i, al mateix temps, es fan apel·lacions al dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU i al Tribunal Internacional de Justícia de l’Haya. Aquest punt mereix una atenció especial. El dret a l’autodeterminació de l’ONU? Com el mateix consell de garanties estatutàries ha recordat al Govern això fa referència a casos colonials. Colonials. Colonials, no a un Estat democràtic reconegut per la comunitat internacional, començant per la mateixa ONU. O és que Catalunya està en la mateixa situació que el Timor Oriental o el Sàhara Occidental?

Però un cop s’ha fet el salt al buit, l’única sortida és cap endavant i per això «en nom de la democràcia» se’ns diu que si el resultat és favorable al sí això «democràticament» habilita als partidaris de la secessió unilateral a implementar-la en 48 hores. Sense establir un mínim de participació necessari, sense garanties jurídiques, ni democràtiques, afirmant alegrement que aquesta llei prevaldrà sobre tota la resta atenent al moment «excepcional» que estem vivint.

És a dir, per reformar l’Estatut, crear una comarca o canviar la llei electoral a Catalunya cal una majoria qualificada de dos terços del Parlament però per impulsar aquesta llei i dur a terme les pretensions de Junts pel Sí i de la CUP tan sols cal un vot més al Parlament i al «referèndum», encara que la participació fos inferior a un terç de l’electorat. I tota aquesta arbitrarietat en nom de la democràcia i de la voluntat del poble...

La increïble frivolitat de determinats líders independentistes no resta responsabilitat al Govern del PP en la situació límit a què estem arribant. El decebedor quietisme en què viu instal·lat l’executiu de Rajoy, les inversemblants referències a l’exèrcit com a garant de la unitat de l’Estat, la inacció que tenen com a bandera, la desídia amb què rebutgen qualsevol proposta de diàleg... Aquesta irresponsabilitat flagrant és, en part, la que ens ha portat fins aquí. Ells sabran amb quina legitimitat i si algun dia s’atreviran a plantejar una proposta real de solució que no es limiti a apel·lar a la justícia i a tractar aquesta qüestió, realment d’Estat, com un simple tema d’ordre públic. Els socialistes reiterem, un cop més, la nostra aposta per la cohesió cívica del poble de Catalunya i de rebuig als maximalismes que ens intenten fer elegir entre una falsa dialèctica de blanc o negre. Una dialèctica nacionalista que menysté l’escala de colors cromàtics entremitjos on se situa la gran majoria de catalans i catalanes.

Reiterem també la nostra disposició permanent al diàleg, un diàleg sincer que no incorpori exigències unilaterals, i la nostra convicció que tan sols des de la negociació i el pacte, com sempre ha passat a la història de Catalunya, sortirem d’aquest atzucac que té i es mereix una solució política. I des del respecte i el reconeixement a la pluralitat que existeix a la societat catalana i també a l’espanyola. Aquesta mena de fugida cap endavant que hem vist aquests dies, i les categoritzacions globals i unívoques que comporta, m’ha recordat la polèmica que van protagonitzar Sartre i Camus a mitjans del segle passat.

Camus, humanista existencialista, criticava la pobresa que es vivia a les societats occidentals de la postguerra però també la violència totalitària dels règims comunistes de l’Europa de l’Est. Això va comportar-li escarnis, insults i desqualificacions a dojo, inclosos els del seu amic Sartre que l’acusava de no definir-se i de ser un «agent de l’imperialisme» per no defensar la Unió Soviètica. Sartre, categòric, acabava la seva carta oberta dient: «Només veig una solució per a vostè: anar a les Galápagos.» Sol, abandonat... a les Galápagos.

La història, però, explica que finalment el mateix Partit Comunista francès va condemnar, tard això sí, l’estalinisme que Camus rebutjava. Camus no va acabar a les Galápagos sinó reconegut per tots com un far de coherència, justícia i llibertat en una època de «grans certeses» que exigien adhesions incondicionals. I les adhesions incondicionals, recordava l’enyorat humanista francès, sempre són l’avantsala de l’arbitrarietat i de l’atropellament de la democràcia.