L'empresa familiar i el seu protocol

En el teixit empresarial català es produeix un fet singular, de manera acaparadora, que no es repeteix a la resta de l’Estat, la presència de l’empresa familiar, de manera consolidada. Certament, el 90% de les empreses a casa nostra, són famílies que han optat per l’opció empresarial a l’hora de desenvolupar la seva feina professional, com treballadors-empresaris, entesos com una fórmula d’emprenedoria que aposta per aquesta via, quan posa en marxa il·lusions i sacrificis de tot ordre.

A més, tampoc podem oblidar que el 60% de l’ocupació a Catalunya també depèn de les apostes empresarials familiars, qüestió que en si mateixa constitueix un fet al qual se li hauria de prestar més atenció per part de les administracions, a l’hora de portar a terme tot tipus de mesures que garanteixin la seva continuïtat. Aprofundint en el tema, un altre punt a valorar és la viabilitat generacional de les mateixes i la capacitat de perdurar en el temps, i és aquí on les dades no són tan optimistes, doncs només el 40% sobreviu a la segona generació, i el 15% a la tercera; per tant, també aquesta variable hauria de tenir-se en compte para evitar aquesta frustració que comporta la desaparició un cop traspassat el que ha iniciat la tasca emprenedora.

Davant de les circumstàncies exposades, incidència i viabilitat, existeix una via per poder garantir la continuïtat que s’expressa en el que es coneix com a Protocol Familiar, que vol ser la resposta imprescindible per trobar la continuïtat posada en dubte, en funció de variables que es poden veure com de difícil control per raons de tot ordre. La base de l’esmentat Protocol és poder minimitzar els conflictes de la mateixa família a l’hora de garantir la continuació, millorar el funcionament, si és possible, i sobretot, garantir un futur, que en el moment que falta el «fundador» queda en entredit. El futur en un context de possibles conflictes d’interessos entre descendents, nous vinguts per naixement, però també per convivència, són el germen de possibles malentesos, que poden fer trontollar tot l’avançat fins al moment del traspàs del creador de la iniciativa, per tant, tot això, ha de ser el que ha de comportar el contingut d’una manera d’entendres que introdueixi noves variables garantia de continuïtat.

La professionalització, la direcció acurada, l’autocontrol, la planificació o l’opció per fixar uns objectius, seran el nucli d’un «document» a signar per tots els implicats, que aporti el seny necessari per fer possible un demà d’esperança. Ara que repetidament veiem l’aposta dels poders públics per la creació de llocs de treball depenent dels pressupostos públics, qüestió en si mateix positiva, però que vindrà a incrementar un deute públic molt proper a la fallida, no estaria de més repensar el suport a totes aquestes economies familiars que, des del sacrifici de jornades de treball sense límits i d’apostes del mateix patrimoni familiar, fan possible la creació de milers de llocs de treball i «beneficis», que via impostos faran possible el discurs d’ocupació pública. Segurament estem ficats permanentment en debats que deixen de costat el fons dels temes importants, quedant-nos amb els missatges amables i superficials sense entrar en opcions com les que esmento, que mereixerien una discussió acurada pel seu pes econòmic definitiu per la nostra economia; obviar determinats debats per centrar-nos en qüestions importants però a vegades accessòries, és una garantia d’un demà complicat, que també pot convertir-se en inviable.