A-27: farts d'esperar

La nova demora anunciada pel ministeri de Foment referent a les obres de l’autovia A-27, la que afecta el tram Valls-Montblanc i el túnel de Lilla, és absolutament incomprensible i intolerable. Incomprensible si tenim present que el mateix Govern del PP presumeix que la crisi econòmica «ya es cosa del pasado» un dia sí i l’altre també. Incomprensible si recordem que el PP es va presentar a les eleccions del 2011 amb la promesa de «prioritzar les obres de l’A-27». Incomprensible si analitzem les raons adduïdes ara per demorar un cop més els treballs: la presència d’argiles expansives al túnel. De traca i mocador.

Ha calgut esperar que arribessin les màquines al llindar del túnel per descobrir l’existència d’aquests problemes? De veritat? No sabien que els mateixos informes tècnics de Foment alertaven d’aquesta composició argilosa del terreny... Fa més de 10 anys? Com hem arribat fins aquí? Recordem breument com han anat les coses. Durant els vuit anys de l’entente cordiale entre el PP i CiU, de 1996 a 2004, tot i el caràcter expansiu aleshores de l’economia, el projecte constructiu de l’autovia A-27, que havia d’unir el nucli del Camp de Tarragona amb l’interior del país i el litoral cantàbric, va dormir el somni dels justos en algun despatx de Foment a Madrid (o de Barcelona, tant s’hi val).

Va ser el Govern socialista qui va creure de debò amb aquesta autovia vital per les comarques tarragonines. I quan diem va creure de debò volem dir licitacions d’obres, inversions econòmiques reals i partides pressupostàries concretes. Gràcies a aquest compromís del Govern socialista amb el desenvolupament del Camp de Tarragona es va iniciar aquesta infraestructura fonamental, una via gratuïta d’altes prestacions, que s’ha de convertir un cop sigui una realitat en el corredor natural que uneixi la costa tarragonina amb l’interior del país i el conjunt del nord peninsular. Acabant amb les cues, els problemes de mobilitat i, sobretot, amb els accidents de trànsit que pateix l’N-240.

Sempre vàrem tenir clar que aquesta autovia era una prioritat per l’impacte extraordinàriament positiu que tindria per la cohesió social de les nostres comarques (vertebrant transversalment el territori) i la dinamització del nostre teixit productiu, tant pel sector químic, com pel turisme, com per les entrades de mercaderies que arribessin via Port de Tarragona. Qualitat de vida i generació d’activitat econòmica i nous llocs de treball, en definitiva.

Posteriorment la crisi econòmica que va esclatar amb tota la virulència a finals de 2008 va obligar a aturar les inversions en obra pública. Per què? Perquè el Govern socialista va decidir prioritzar les polítiques socials en detriment de l’execució en infraestructures. Vàrem dir, i ho sostenim, que un quilòmetre de carretera pot esperar un any però el pagament de les prestacions d’atur no. Ni les beques menjador. Ni les pensions o les ajudes a la dependència. Alguns dels que, des de posicions presumptament d’esquerres o fins i tot d’extrema esquerra, aleshores ens acusaven de «traïció» després quan han tingut la responsabilitat de governar o d’aprovar els pressupostos de la Generalitat han reduït les inversions del Govern català a les comarques tarragonines en dues terceres parts en relació al volum inversor que rebíem del Govern catalanista i de progrés.

S’han quedat afònics en relació al que aleshores exigien a crits. Ells sabran amb quina coherència i legitimitat... En tot cas, un cop superada la situació d’excepcionalitat provocada per la crisi és del tot inversemblant que es continuïn mantenint en stand by les obres d’un projecte essencial per Tarragona que els socialistes vàrem impulsar i desenvolupar. Els ciutadans d’aquestes comarques estan farts d’esperar, amb raó, a què el Govern del PP es comprometi a fer allò que va prometre el 2011. En aquest sentit ja anunciem que hem presentat, i continuarem fent-ho, iniciatives tant a les Corts Generals com al Parlament de Catalunya instant a Foment a prioritzar d’una vegada per totes les obres de construcció de l’autovia fins a Montblanc en el menor termini de temps possible. No fer-ho adduint la complexió de la composició argilosa d’uns terrenys que ja coneixien fa més de deu anys seria una nova presa de pèl que no ens mereixem els habitants del Camp de Tarragona.