Ex-libris

La definició d’«ex-libris» és una vinyeta, que serveix per a identificar el nom del propietari de la biblioteca, a què pertany un llibre determinat. En l’esmentada vinyeta, a continuació del mot ex-libris, ha de figurar el nom del propietari del llibre o uns símbols que el caracteritzin. També és veus llatines que signifiquen de entre los libros de, volum que forma part de la biblioteca de, amb la que es dissenya una vinyeta o estampillat, amb la divisa o el nom del bibliòfil, que s’adhereix o estampa, com indicatiu de la propietat, a la tapa del llibre o a la part interior de la tapa del davant del volum.

Els primers ex-libris es componien amb lletres mòbils; posteriorment, adoptaren forma de vinyeta, que s’imprimia i es pegava en la guarda del llibre i reproduïa l’heràldica familiar, monograma, nom o divisa del bibliòfil; a vegades aquests elements es combinaven artísticament entre si. Primer només els palaus i monestirs tingueren ex-libris, car eren els únics propietaris de llibres; després amb la intervenció de la impremta i l’augment consegüent de la producció de llibres, foren creats nous ex-libris.

Amb la pujada de la burgesia al poder canviaren els grans propietaris de biblioteques, els ex-libris no podien portar ja l’escut nobiliari i hom inventà nous temes. Als segles XV i XVI apareixen els primers a Alemanya; a França cap al 1600. A Espanya va ser el doctor Thebussem, pseudònim de M. Pardo de Figueroa qui, en la segona meitat del segle XIX, va cridar l’atenció sobre els ex-libris. A inicis del segle XX, és quan a Europa tenen gran rellevància, emprant-se totes les tècniques: gravats a l’aiguafort, a la punta seca, sobre fusta, etc. Les escoles principals del segle XX són: l’alemanya, la britànica, la italiana, l’espanyola, especialment a Catalunya, ja que fou molt important la creació d’ex-libris durant el Modernisme; hi excel·liren les figures de J. Triadó, J. Renart, Alexandre de Riquer, R. Miquel i Planas, Ollé Pinell, Obiols, Gelabert, entre altres. Hi ha moltes col·leccions i molts col·leccionistes, l’exlibrisme és el col·leccionisme d’ex-libris, és l’estudi d’heràldica segons l’ex-libris de les cases nobiliàries i l’estudi de la tècnica i de la producció d’ex-libris. Tot aquest pròleg definitori ve a compte de la publicació Ex-libris al voltant de 1900. Entre el Modernisme i el Noucentisme, número 61, Any XXIX 2017, que edita l’Associació Catalana d’Exlibristes (ace@ex-libris.cat) i Contratalla-Art (contratalla@tinet.cat).

Des de l’any 2006 el president de l’ACE és Marià Casas, flixenc, aparellador, llicenciat en Belles Arts i exprofessor de la URV. Casas és l’autor d’aquest magnífic monogràfic, amb més de 150 vinyetes, ja que en el Congrés Internacional de l’Ex-libris celebrat l’any 2014 a Vila-seca, Casas es va comprometre a realitzar un número monogràfic al voltant de 1900. Casas escriu que «els ex-libris són uns paperets que han recollit a la seva blancúria la tinta en forma d’al·legoria, emblema, divisa, símbol o atribut, amb una creació artística al gust de cada època, que neixen esclaus dels llibres com un afegit artístic, que són bons per ser un elogi al gust i la forma, amics inseparables dels llibres que comparteixen amb ells la bellesa, són quelcom íntim i personal, compendi del nostre amor, afecte i estimació pels llibres, un petit món en el qual es reflecteix l’esperit, l’al·lusió, somiar, el bon gust... són, per tant, unes obres d’art en miniatura desenvolupades per adornar els llibres: una manera bella que el propietari del llibre l’individualitzi i n’adquireixi personalitat».

Els primers exemplars catalans moderns tenen el protagonisme d’Alexandre de Riquer, al qual ben aviat s’unirien Josep Triadó i Joaquim Renart des de Barcelona i Ramon Casals i Pau Font de Rubinat des de Reus. Ells foren els veritables protagonistes del moviment de renovació de l’ex-librisme català i impulsors d’un canvi sense precedents. L’any 1902, a Reus, es creà l’associació Amics dels llibres i dels ex-libris i, a Barcelona, gràcies a l’impuls del bibliòfil Ramon Miquel i Planas es funda l’Asociación de Ex-libristas Ibéricos i es publica la Revista Ibérica de Exlibris, veritable joia del Modernisme gràfic català i important document històric dels ex-libris i exlibristes de l’època. Casas acaba escrivint que «Als ex-libris executats a finals del S. XIX i principis del S. XX és freqüent que els artistes d’aquell temps emprin elements modernistes i noucentistes que evolucionin, essent aquest un motiu perquè els presentem conjuntament i també per ser aquest, al nostre entendre, el període més creatiu de l’exlibrisme català».

Els noms ex-libristes vinculats al Camp de Tarragona, d’una manera o altra, són Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Maria Tamburini, Joan Brull, Adrià Gual, Sebastià Junyent, Miquel Utrillo, Eusebi Arnau, Josep Llimona, Enric Clarasó, Lluís Domènech i Montaner, Gaspar Homar Mezquida, Antoni Gaudí, Carles Mani i Roig, Eduard Toda, Francesc i Pau Font de Rubinat, Josep Triadó, Apel·les Mestres, Francesc de Paula Cidón, Hermen Anglada Camarasa, Julio Antonio, Francesc Berenguer Mestres, Lluís Bru, Feliu Ferrer, August Font i Carreras, Josep Yxart i Moragas, Josep Maria Jujol, Cèsar Martinell, Josep Llimona, Jaume Mercadé, Joaquim Mir, Joan Miró, Ricard Opisso, Josep Pin i Soler, Josep Maria Pujol de Barberà, Antoni Rovira i Virgili, Joan Rubió i Bellver, entre altres. Com llegiu el Modernisme i el Noucentisme estan molt lligats amb la creativitat ex-libris i Marià Casas ens ha fet un regal excel·lent, d’una exquisidesa de «bocata di cardinale».