Tot per un càrrec

Es coneix com a culte al càrrec (expressió que deriva de l’anglesa cargo cult) al conjunt dels rituals i litúrgies que diverses tribus australianes van començar a practicar al segle XX quan van entrar en contacte per primera vegada amb la civilització occidental. Poseu-vos per un moment en la seva pell: vius en una illa remota i mai has vist a ningú més enllà dels membres del teu clan, i de sobte apareixen altres éssers de diferent color que controlen uns aparells capaços de volar, i que a més estan carregats de coses extravagants com cafè, xocolata o... roba! És natural que els aborígens pensessin que eren uns déus vinguts d’un altre món i es generés aquest culte al càrrec (l’origen de la frase és la càrrega que transportaven els suposats esperits divins que, valga’m Déu quina decepció, en general eren soldats americans).

Aquest apunt històric ve al cas no només pel seu innegable interès sinó per evitar confusions. I és que parlaré sobre el culte al càrrec, però amb una accepció diferent de la del xoc de civilitzacions. Em refereixo a les persones que (amb perdó) perden el cul per aconseguir una poltrona, a qualsevol preu, sense mirar enrere. I és que ostentar un càrrec equival a tenir influència, poder, accés a la informació, contactes, en algunes ocasions un sou assegurat... Al meu voltant orbiten un gran nombre de persones que es moren per un, sigui com a polítics o presidint entitats veïnals o socials. A mi, que he tingut diversos oferiments d’alguns partits i sempre els he rebutjat (perquè tot i respectar-ho sempre ha estat incompatible amb la meva carrera professional), m’entra la rialleta ximple quan veig a coneguts que comencen a actuar o opinar de manera diferent a l’habitual perquè han decidit que volen ser regidors de l’ajuntament de torn.

Aquests canvis sobtats de comportament no deixen de ser una trivialitat, però l’obsessió pels càrrecs pot arribar a ser perillosa. Pot passar que entri una persona nova amb idees revolucionàries i ganes d’agradar (de vegades per penjar-se una medalla) i això comporti que tot el treball fet anteriorment, encara que hagi estat positiu, acabi sent destruït. Se m’ocorren diversos exemples a la meva ciutat, i estic convençut que és una cosa que succeeix al llarg i ample del mapa. Pot semblar un tema menor, però no ho és: si totes les persones que ocupen un càrrec volen transformar-ho tot i deixar la seva empremta amb un projecte propi, s’entra en un bucle destructiu que esborra els vestigis d’èpoques passades. I això, a llarg termini, pot acabar provocant que els nostres carrers, barris, places, pobles o ciutats perdin la seva identitat, les seves arrels, el seu aroma, en definitiva, la seva història.

No vull dir amb això que aquells que ocupen llocs de responsabilitat no tinguin un programa a desenvolupar (només faltaria!). El que defenso és que hi ha d’haver un mínim de respecte per la feina feta pels seus predecessors, que es tendeix a infravalorar perquè els modus operandi o les tendències polítiques són diferents. He conegut molts cavalls d’Àtila dels nostres dies, persones que per on trepitgen no torna a créixer l’herba. Homes i dones que es van deixar seduir pel culte al càrrec i quan van accedir-hi a un van patir la síndrome de Juan Cuesta (el president de l’escala de la sèrie Aquí no hay quien viva), és a dir, creure’s molt més importants del que són, gairebé semidéus, i amb llicència per fer i desfer al seu antull. No és broma. Aquesta gent existeix. I es troba entre nosaltres.

El gran problema és que moltes de les persones que accedeixen a aquests càrrecs no tenen la capacitat, la responsabilitat ni la visió com per ser mereixedores de la seva posició. O el que encara és pitjor, no tenen el sentit comú necessari. De vegades caiem en el parany de pensar que el pitjor pecat dels polítics és la corrupció. I per descomptat que és denunciable (jo no deixo de fer-ho), però m’agradaria afegir un altre element que és igual de perjudicial: la ineptitud. I és que per a mi és tan greu que un polític fiqui la mà a la caixa com que obstaculitzi el progrés d’un barri o d’una ciutat a causa de la seva incompetència. Encegats pel seu ego, persones que ocupen un càrrec per al qual no estan preparats provoquen que els ciutadans perdin allò que mai podran recuperar: el seu temps. Un càrrec irresponsable pot paralitzar la prosperitat de la societat durant mesos o anys, i el temps perdut és tan valuós que no existeix compensació. A qui demanem responsabilitats quan no hi ha cap indemnització possible?

Hem de ser conscients que tenim un problema amb els càrrecs i el desenvolupament de les seves funcions, i en algun moment aquest tema haurà d’entrar en l’agenda política i social. I és que qui ens havia de dir a nosaltres que quinze segles després el cavall d’Àtila seguiria aquí, campant al seu aire, ben viu.