La transfiguració i les tres cabanes

El mes d’agost de 1978, com tenia per costum, el papa Pau VI va decidir passar-lo a Castelgandolfo per descansar i reparar forces, però va arribar ja molt esgotat i amb febre alta. Va estar sempre acompanyat pel seu secretari, Pasquale Macchi, qui l’últim dia va celebrar la missa a la seva habitació. Pau VI va concelebrar des del llit i va rebre la unció dels malalts. Poc després va morir després d’una llarga vida i quinze anys de pontificat. Era el 6 d’agost, festa de la Transfiguració del Senyor, la mateixa festivitat que celebra l’Església aquest diumenge. L’Evangeli recorda que Jesús es va endur tres deixebles –Pere, Jaume i Joan– a una muntanya i allí es va transfigurar davant d’ells. Sant Marc escriu: «El seu rostre brillava com el sol i els seus vestits es van tornar esplendents com la llum».

La sorprenent escena va acabar quan van baixar de la muntanya i el Senyor va manar als seus acompanyants: «No digueu res a ningú de la visió. Espereu que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts.» Romano Guardini repara en la relació entre la Transfiguració i la Passió. Jesús puja a la muntanya i s’endú amb ell deixebles perquè siguin testimonis d’una experiència que és alguna cosa més que una visió, és una revelació que essent ell veritable home podia entrar a la llum incomparable. Va voler dir-nos que la mort no és definitiva, sinó que estem cridats a la resurrecció. Aquesta trobada amb la llum definitiva, de la qual la Transfiguració de Jesucrist va ser primícia, ja la va considerar Pau VI quan, en la seva meditació sobre la mort que va intuir propera, va escriure: «Certament en acabar m’agradaria trobar-me amb la llum», recordant que Jesucrist va dir d’ell mateix «Jo sóc la llum del món».

En el text evangèlic sobre l’escena del Tabor s’explica que sant Pere va expressar el seu goig dient al Mestre que podrien fer allí tres cabanes. Desitjava que l’experiència no acabés, quedar-s’hi, gaudir d’aquell avançament de la vida eterna. Això ens porta a considerar moments de felicitat de la nostra vida que també hauríem desitjat perllongar, però la vida ens ensenya que no tenim aquí estatge permanent, que les alegries i les penes s’alternen en la nostra existència i que tot s’acaba menys la fe, l’esperança i l’amor. Aquestes són les tres cabanes que convé construir en els anys de vida que Déu ens concedeixi. Són les virtuts que ens portaran quan sigui el moment a la vida eterna.