I l'endemà?

El procés avança desbocat i segueix el seu camí rodant cap a un incert futur. Cada cop més encoratjats (almenys de cara a la galeria), es van movent entre la hilaritat dels fets i les provocacions. De moment, l’anunciat Referèndum no ha estat convocat oficialment. Hi ha dimissions amb o sense motorista i aquells que no combreguen ho tenen realment fotut.

Després de viure un espectacle digne de les grans obres de teatre, el President Puigdemont, acompanyat per membres del Govern i diputats de JxSí i de la CUP, anuncia una llei de referèndum, això sí, sense concretar res.

Ens diu que si guanya el sí, en 48 hores serem una República, i si guanya el no eleccions, no se sap quan, però que importa, oi? Ens diu també que un cop feta llei es portarà al Parlament, això sí, sense debat ni acceptar possibles esmenes. Una bufetada en tota regla als drets democràtics dels representants del poble que tant diuen defensar.

L’exemple és la d’un grup de cent intel·lectuals que van tenir el coratge de fer públic el seu desacord. Tant va ser el terratrèmol entre les files del processisme que fins i tot el President de la Generalitat, que se suposa és de tots i totes, va fer un tuit molt desafortunat depreciant l’opinió de gent marcadament catalanista. Sembla que l’opinió de qui ha estat Alcalde de Barcelona, i personalitats com ara Victoria Camps, exsenadora, catedràtica i vicepresidenta de l’Associació Federalistes d’Esquerres, no valguin per res.

Si estàs d’acord, ho tindràs tot, si estàs en contra, tot et serà negat.

L’essència de tot plegat és tan absurda que ara els que estem en desacord amb aquest procés, i en un referèndum sense cap garantia democràtica, se’ns marca d’antidemocràtics (al marge d’insults i menyspreus), com si la democràcia fos exclusiu d’un sol pensament o manera d’entendre la solució d’un problema que cavalca des de masses anys.

Democràcia, entre altres moltes coses, és permetre el debat - ara és pràcticament impossible- , però no fer mofa i desqualificar les veus dels democràticament discordants.

Tot és tant descabellat que es fa incomprensible. Quina garantia democràtica té que la Institució que convoca un Referèndum prengui part activa per una opció?. Quina garantia democràtica té subvencionar només medis de comunicació que facin propaganda del referèndum i a favor d’una opció?. Quina garantia democràtica té demanar una República Catalana sense haver estat explicat de quina República parlen ?. Quina garantia democràtica té dir que si el referèndum no es fa, a l’endemà és proclamarà la República?. Quina garantia democràtica té dir que sigui la participació que sigui, si guanya l’opció del sí ells tiraran pel dret ?

Però la pregunta què més ens fem uns quants és: Quina opció quedarà després d’aquesta aventura que ja dura més de cinc anys sense que Catalunya hagi tingut avanços importants en matèria sanitària, educativa, social?

Si mirem una mica més enllà i pensem en l’endemà del possible referèndum (si es fa, clar), el més probable és que ens trobem en un desert de dimensions ara per ara desconegudes. La proclamació unilateral d’una República Catalana és difícil de concebre sense un suport internacional (que no hi serà) i molt menys amb la complaença d’un Govern, refugiat en el No, No i No, sense cap alternativa, sense cap proposta, només amb l’arma de la llei i mai amb la política què és el que caldria.

Una marxa enrere és complicada per part dels procesistes, ja que seria reconèixer el seu error i engany. El més segur és que anem cap altres eleccions.

Però, per anar a on? Al punt de partida no és possible. Les majories i el mapa parlamentari canviarà. Quines probabilitats d’èxit pot tenir doncs retornar a reobrir el procés amb una població cansada i desencisada, abocada a la necessitat de combatre els problemes socials que han estat oblidats per un únic objectiu per part del Govern? Cap.

Què ens queda doncs? Pensem amb l’endemà sense estridències ni fanatismes. Podem pensar, si us sembla bé, encara que sigui utòpic, complicat, difícil (el que vulgueu), amb propostes diferents que ens portin a obrir etapes, complicades sí, però gens desgavellades i que segur tindrien un suport ample de la ciutadania i dels partits catalanistes i una part important dels de la resta de l’Estat.

Fer propostes que condueixin a un canvi que doni plenes garanties per obrir un debat sincer i plural d’allò que és millor per Catalunya, amb respecte i amb les mateixes condicions, obrir i consensuar el model de la Reforma Constitucional que permeti decidir entre els diferents models de futur polític per Catalunya i la resta de l’Estat. En definitiva cercar complicitats per iniciar, ara sí, un procés amb possibilitats reals per tenir un model Constitucional que reculli la plurinacionalitat de l’Estat, amb tot el que comporta de reconeixement dels fets diferencials culturals, històrics i polítics, un procés basat en la unitat, en el rigor i amb grans acords socials.

En poques paraules retornar a l’essència democràtica del consens i l’acord, tornar a mirar el futur amb la unitat de totes les forces catalanistes i de progrés per fer front a un centralisme tancat i obsessiu en la defensa d’una Espanya caducada i sense alternatives de futur. Obrim el debat, siguem generosos amb totes les opcions que ens permetin avançar en una Catalunya més social, més inclusiva, més solidària i moderna i, naturalment, més democràtica.