Política sense somnis

Molt són els reptes que la nostra societat ha anat superant al llarg de la seva història, tant de caràcter polític, com econòmic, com de desenvolupament o, inclusiu, de canvi social fins a límits insospitats; malauradament el moment que vivim és orfe d’uns somnis col·lectius que permetin avançar, amb un consens ampli de la ciutadania, fora del seu lloc de treball o de supervivència, sinó dintre d’una globalitat cada cop més acaparadora.

És una evidència que les utopies, com a conseqüència dels somnis, han format part de qualsevol discurs polític que vulgui conquerir suports majoritaris d’una població que se sent oblidada per uns poders públics molt condicionats, per unes realitats difícil de modificar, però on l’evidència ens porta al fet que seran aquests anhels, difícils de portar a terme, els que permetran avançar cap a un demà millor.

La repetida opció de la ciutadania cap a l’abstenció a l’hora de poder exercir el seu dret de vot, és la conseqüència més clara que la nostra societat no veu idees, ni desitjos de millora possibles, i és aquí on es fa imprescindible buscar formules per tornar «a construir» uns «reptes comuns» que permetin recobrar una confiança social, avui sota mínims.

La baixa valoració moral que avui es té de la classe política, on sembla que l’únic important és «la carrera» dels líders de torn, encara que això suposi el desencert per una col·lectivitat que no veu un missatge d’esperança a compartir, per molt que es vengui mediàticament un rosari d’objectius, suposadament complerts, o en tràmit de consolidació. És cert que el tema és complicat i de difícil solució, si a més analitzen fredament el conflicte d’interessos dels nostres dirigents, no sol polítics, sinó també econòmics i socials, doncs el que sembla real és que ens hem acostumat a viure en l’enfrontament de les idees sense meditar sobre la trobada d’objectius comuns, on el que uneix sigui més important que el que separa.

Fa uns mesos es va parlar molt del discurs del Dr. Martin Luther King i el seu missatge concretat en «tinc un somni» on parlava d’anhels difícils, propers a la utopia, però que avui son una realitat i en el seu moment van comportar un sotrac per la societat americana, però també per tot el món; crec que l’exemple esmentat constitueix un repte on emmirallar-se molts dels nostres dirigents a l’hora de formular unes propostes de futur basades en un anhel general que vol canvis de referència per tornar a creure.

Ja sé que el que esmento és de difícil recepció per aquells que estan instal·lats en la negativitat de la seva vida, enfront d’uns condicionants aliens a la seva pròpia tasca personal, però si no fem possible il·lusionar a la gent des de plantejaments nous que sàpiguen fer compatibles els grans avanços de la nostra societat, estarem entrant en un marc de convivència cada cop més complicat on les utopies es concentraran en qüestions com la seguretat, la pobresa, la misèria i la manca de futur per una part, cada cop més nombrosa de la nostra societat, amb el que això pot suposar per una convivència sota dubtes a tots els nivells.

No crec en «la feina per tots» sense una àmplia base d’il·lusió, a vegades impensable i, per tant, bo seria reconduir «el missatge» en si mateix cap a un horitzó possible i realitzable, malgrat la seva dificultat.