Els avantatges de ser un país petit

Ben aviat els tarragonins tindrem ocasió de respondre si preferim viure al país gran (el Regne d’Espanya) o al país petit (la República Catalana). De vegades es diu que «Catalunya seria un país massa petit i que per tant quedaria condemnada a la irrellevància en cas d’independència». Em proposo rebatre-ho. I ho faré amb un argument bastant poc èpic, però molt pràctic i farcit d’implicacions.

Sostinc que és preferible viure en un estat petit que no pas en un de massa gran perquè ofereix més avantatges econòmics i democràtics. Heu de saber que m’inspiro, entre d’altres, en les tesis de Gary Becker, premi Nobel d’economia. Abans que res: Catalunya (7,5 milions d’habitants) és un país gaire petit? Doncs en comparació amb Espanya (46,5 milions), ho és. Però té una mida similar a la de països com Finlàndia (5,2 milions), Dinamarca (5,4 milions), Suïssa (7,5 milions) o Suècia (9 milions). Si fos independent, ocuparia la posició 94 d’un total de 196 països. En aquest article veig raonable establir el tall entre grans i petits al voltant dels 20 milions d’habitants. La idea és senzilla: les nacions petites són econòmicament més competitives, més àgils davant els canvis mundials i representen millor llurs poblacions que no pas els estats grans, cada cop més ineficients, pesats i allunyats de la gent.

Uns avantatges que abans de la Segona Guerra Mundial tenien poca incidència. En aquell context, com més gran i fort era l’Estat, més mercat oferia –atès que les fronteres d’estat i mercat eren les mateixes–. Poc a veure amb la situació a dia d’avui, en que l’economia mundial està estretament interelacionada i el mercat és, cada cop més, el món. Per això els països petits tenen un important avantatge competitiu: poden especialitzar-se en els nínxols de mercat que millor posicionin els seus productes i serveis (nínxols que sovint són massa petits per a que els països grans puguin ocupar-los).

En paral·lel, aquests països de mida modesta són més flexibles i adaptables als canvis provinents de l’economia globalitzada, com per exemple les crisis, les fluctuacions o els canvis de model productiu. És allò d’adaptar-se o morir! I si portes enfora el país petit guanya competitivitat i adaptabilitat, portes endins millora substancialment la seva cohesió social. En efecte, en contextos democràtics, les nacions petites tenen poblacions més homogènies a les quals és més fàcil representar millor. La proximitat de l’administració, la confiança política i la participació ciutadana tenen un millor context d’oportunitat i estímul.

Amb un exemple: si els tarragonins tinguéssim un estat petit al nostre servei, seria més fàcil disposar d’unes rodalies puntuals i en condicions perquè la demanda ciutadana seria majoritària i els polítics els tindríem més a prop –i pobres d’ells si no ens fessin cas!–. Bé, també perquè disposaríem de molts més recursos per a les nostres infraestructures, clar. Un altre exemple ferroviari: segurament ja tindríem en marxa el corredor del Mediterrani, cosa que ens permetria ser un node comercial més competitiu per generar riquesa i treball. Un altre dia parlem d’aeroports, si voleu. Així s’entén millor que dels 10 països amb més renda per càpita del món –els que generen més riquesa–, 9 siguin petits (17 sobre els 20 primers, si ho preferiu). També que dels 10 països amb un índex de Gini més equitatiu –els que reparteixen millor la riquesa–, 9 siguin països petits (18 sobre els 20 països més igualitaris). Resultats que no disten dels que trobaríem si cerquéssim indicadors de felicitat o desenvolupament. Vaja, que resulta que la mida sí que importa, només que no com alguns s’esperen.