Manifestació malauradament manipulada

El passat dijous 17 d’agost es van produir els fatídics atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i, hores més tard, un de frustrat a la nostra ciutat veïna de Cambrils gràcies a la ràpida resposta i al desplegament dels Mossos d’Esquadra i altres cossos de seguretat. De fet, la Guàrdia Urbana de Reus va cedir alguns vehicles als Mossos i, en tot moment, van estar a disposició de l’operació policial. Crec que també és de rebut agrair la seva actitud.

Dit això, torno a línia principal d’aquest article. Mentre aquella ominosa tarda seguia amb atenció diversos mitjans de comunicació i les xarxes socials rajaven centenars de titulars, alguns d’ells confosos i divergents, el meu cap em va traslladar a dos moments tràgics que han marcat de la història la comunitat internacional i del nostre país. L’11 de setembre de 2001, on dos avions segrestats van impactar contra les torres bessones de Nova York i el matí dels atemptats de l’11 de març de 2004 on deu explosions simultànies i provocades van fer esclatar quatre trens de rodalies a Madrid. Tant els gratacels en flames, com la fotografia aèria dels trens esmicolats són les imatges que em venen al cap d’ambdós infortunis.

El mòbil em bullia i al cap de pocs minuts d’haver-se produït l’atemptat de Barcelona, quan encara no hi havia confirmació per part de la Generalitat del pitjor dels escenaris –un grup radical jihadista havia atemptat a la Rambla de les flors de Barcelona– començo a rebre vídeos de testimonis que estaven passejant pel mercat de la Boqueria i per les rambles que encara no s’havien emès per les televisions generalistes. Alguns d’ells força desagradables. Gent gravant a les víctimes i passejant-se entre els tolls de sang. La pregunta que se’m suscità en aquell moment fou «a quin nivell d’humanitat hem arribat perquè una persona prioritzi en agafar un mòbil i es posi a gravar en comptes de trucar a emergències o socórrer a les víctimes i ferits dels atemptats. Sobre aquesta qüestió vaig publicar l’únic post al meu facebook el qual va rebre infinitats de likes i comentaris, alguns d’ells també manifestant-se a favor de la llibertat de publicació. Com a periodista sempre he defensat i defensaré la lliure publicació.

Ara bé, per damunt del dret d’informar entenc que hi ha el d’ajudar a les persones ferides en moments excepcionals. Sobre aquest punt podem obrir un gran debat, però ara no toca. Quan he dit que només vaig publicar 1 comentari a facebook és perquè sabia que és molt fàcil que algú caigui en la possible interpretació de la politització d’una tragèdia i ho volia evitar. Tant és així, que vaig demanar al meu partit que només féssim un comunicat de condolença per les víctimes, els ferits i els seus familiars. Dintre meu, quelcom em deia que d’aquest atemptat terrorista alguns mitjans de comunicació, partits polítics, polítics, organitzacions pseudo polítiques i altres variétés intentarien treure profit. Malauradament així ha estat.

Des del minut 1 hem pogut veure com s’ha polititzat i s’han interpretat per totes bandes de les declaracions president del Govern i el president de la Generalitat, articulistes publicant que Catalunya havia actuat com Estat en la gestió dels atemptats, que l’alcaldessa Colau somriu i està feliç mentre es fan les ofrenes florals en memòria de les víctimes... Després va entrar en escena el que s’ha convertit en l’home de moda –el major Trapero– amb el seu famós «buenupuesmoltbépuesadiós» entrant a debat si les rodes de premsa només han de ser en castellà o poden ser bilingües. I el darrer capítol de la politització ve amb la convocatòria de la manifestació. Dues situacions que, a parer meu, són lamentables. La primera, les regidores de la CUP afirmant que el Rei i el govern són indirectament responsables dels atemptats i que, si el rei assisteix a la manifestació, elles no hi assistirien. I la segona i per a mi més vergonyosa; les declaracions del president de l’ANC, Jordi Sánchez, fent una crida popular a portar estelades a la manifestació. Senyor Sánchez, dissabte us vau equivocar. Com també es van equivocar els que repartien banderes espanyoles.

Malauradament una manifestació contra el terrorisme es va convertir en una reivindicació a favor o en contra del «procés» cridant a una agitació massiva polititzada. Si se’m regiraven els budells en veure com algú pot jugar a fer de reporter espontani entre les víctimes no us vull dir quina sensació he tingut quan s’ha aprofitat una manifestació per la pau, en memòria de les víctimes, ferits i familiars dels atemptats per fer proclames en clau política sigui quina sigui i vingui d’on vingui.

Les úniques banderes que tenien lloc aquest dissabte són les d’estar a favor de la pau, pel dret a la llibertat, per la seguretat ciutadana, en contra del terrorisme, en contra de la violència, en contra del racisme. Per sort, milers de persones van fer onejar aquestes banderes. Banderes i crits allunyats dels missatges polititzats i a prop de les necessitats més humanes.

Si de l’«11-S o de l’11-M» recordo els gratacels en flames i els trens fets ferralla, d’aquest 17 d’agost em quedo la imatge dels pares del nen de 3 anys que va morir a la Rambla abraçant-se a l’imam de Rubí com a símbol d’esperança. Em quedo amb els aplaudiments espontanis cap als Mossos d’Esquadra com a símbol d’agraïment. Em quedo amb les cues de persones als hospitals per donar sang de forma voluntària com a símbol de generositat. Em quedo amb un passeig marítim de cambrils i unes rambles de Barcelona plenes de gom a gom com a símbol d’humanitat. Em quedo amb les manifestacions que han omplert la plaça Mercadal de Reus com a símbol de fraternitat