On es guanyen les batalles

El general Wellington, un temps després de vèncer Napoleó, va tornar un dia a l’acadèmia on s’havia format. Parlant als alumnes els va dir. «En realitat aquí es va guanyar la batalla de Waterloo.»

Em sembla que allò que el militar anglès atribuïa a l’acadèmia pot aplicar-se a l’escola en relació amb la futura vida dels qui han estat els seus alumnes. És en aquests anys escolars, quan la ment i el cor infantils són encara com una pissarra en la qual s’escriu, on es construeix la futura personalitat dels escolars.

No sols aprenen coneixements, fruit de la cultura que es transmet i es desenvolupa a través de les generacions, sinó també com comportar-se, és a dir uns valors que els serviran per a la resta de les vides, ja que determinaran la seva conducta en totes les circumstàncies.

Per suposat, la principal educació en valors es rep generalment a la família, fins i tot en aquelles famílies que potser no puguin ajudar els alumnes en els treballs escolars, com aquell pare de l’acudit al qual el seu fill pregunta: «Papa, qui són els filisteus?», i el pare li respon: «No ho sé, fill meu, ja saps que no m’agrada el futbol.»

Al començament d’un nou curs les famílies han de superar el repte de comprar els llibres, organitzar-se per acompanyar els fills a l’escola o recollir-los en acabar les classes, apuntar-los si és el cas a activitats extraescolars; però el principal és ajudar-los a agafar l’hàbit d’estudiar i les actituds de respecte al professorat i companyonia amb els amics.

En aquesta formació d’hàbits i virtuts, el col·legi és una prolongació de la família, no una concessió de l’Estat. Per això les autoritats polítiques no poden substituir la llibertat dels pares a l’hora d’escollir per als seus fills l’educació que desitgen d’acord amb les seves conviccions, per exemple les religioses.

En aquest sentit l’Església sempre ha defensat la llibertat dels pares perquè puguin triar model educatiu, entenent bé que l’existència dels col·legis catòlics concertats no són un privilegi que reclama l’Església, sinó un dret dels pares a educar els seus fills d’acord amb els seus valors.

Per això mateix, rebre classes de religió a les escoles públiques no ha de ser vist com un atemptat a l’aconfessionalitat d’un país, sinó com a resposta al dret dels alumnes que ho sol·licitin, o dels seus pares mentre ells siguin menors d’edat.