Agost de dolor

L’atac terrorista de meitats d’agost ha comportat repercussions de tot ordre que afecten el nostre demà, molt més del que puguem sospitar, especialment si fem una lectura objectiva del que comporta, en si mateix, el nou model «d’inseguretat» en el que estem establerts i les seves variables que, vulguem o no, ens condicionaran en moltes de les nostres «fórmules de convivència».

D’entrada la cooperació entre Administracions ha estat un fet que es va saber prioritzar, malgrat les desavinences existents en un moment on el que contava era sumar front «el terror» al carrer, per tant, aquesta és una lectura positiva que ve a reconèixer la tasca desenvolupada; una altra cosa és la lectura mediàtica de tot això, que ha estat condicionada, de manera escandalosa, per les línies editorials de cada mitjà, posant per davant aquests criteris per damunt de qualsevol altre, qüestió que crec no és acceptable i que ha de tenir el seu cost de credibilitat, més aviat que tard, per aquells que no han sabut «aparcar» les diferències en els moments crítics viscuts.

Un altre punt a valorar és la tasca dels serveis públics, especialment els policials, i d’entrada he de quedar-me en el discurs «de la col·laboració» entre tots els responsables en la seva justa mesura competencial a l’efecte, no crec viable aprofundir en les diferències, que segur que han existit, ni en els errors, doncs tot això els debilita, més del que puguem creure, davant d’una ciutadania que el que vol són resultats i, en cap cas, excuses; per tant, lloable la tasca dels Mossos, però també de les altres opcions policials, Guàrdia Civil, Policia i Policies Locals.

El resum de la situació és que sembla que les coses s’han fet bé i els canals de comunicació interns i externs dels poders públics han funcionat i, per tant avui, malgrat les polèmiques interessades, tenim una confiança a l’alça pels que tenen cura de la nostra seguretat i els que els dirigeixen, siguin d’aquí, d’allà o d’on faci falta.

En el transcurs dels mesos vinents segur que anirem coneixent més noves de tot el que ha passat, amb especial referència als mateixos responsables dels fets i les seves connotacions en el model global de seguretat que tenim vigent i, per tant, serà el moment de fer l’examen que pertoca per conèixer on hem fallat i que és millorable per evitar, o reduir, situacions repetides en el demà; però el que serà fonamental és buscar les vies que calguin per anar a l’arrel del problema a casa nostra, on determinades polítiques segur que quelcom han fet malament i serà exigible reconduir el que calgui per millorar.

Des del vessant polític, el tema podrà constituir un «fet de discussió» un cop passat «el dol exigible», però crec que aquest serà un error injustificable, si realment les parts oposades opten per aquesta línia de descrèdit unilateral, doncs la ciutadania podria entendre que el fet fins al moment era producte d’una falta de seriositat i no de responsabilitat, com crec que ha succeït. Malauradament el marc vigent també té altres variables que condicionaran el futur de la nostra convivència, però entre tots, s’hauria de ser capaç de deixar de costat les discrepàncies quan el que és debat és la nostra integritat física.

Les temptacions, d’uns i altres, segurament induïts per un poder mediàtic, cada cop més influent, a l’hora de discutir de seguretat en funció de determinats posicionaments ideològics, seria una opció que ens condemnaria a una inseguretat evident, injustificable i fora de lloc; escoltar determinats «discursos» que s’han produït, on es prima per damunt de tot l’enfrontament partidista, és el primer pas cap a la nostra autodestrucció i això sí que no ho poden consentir, vingui d’on vingui, i siguin quin siguin els seus lideratges.

Tornant a la meva primera reflexió sobre «l’agost de dolor» que ens ha condicionat els darrers dies d’estiu, em quedo amb tot el favorable que s’ha donat i deixo de costat les discrepàncies i l’afany de protagonisme polític d’uns pocs que, com sempre, no són capaços d’entendre el que majoritàriament vol la gent, que sempre sabrà valorar el que fan uns i altres i el que és necessari desenvolupar en el demà més proper.