El desert de l'optimisme

Suposo que el fàcil és «apuntar-nos» a la veritat mediàtica oficial, on les coses milloren i van mitjanament bé, qüestió que se sustenta sobre les noves del dia a dia i unes suposades dades macroeconòmiques que justifiquen el bonisme noticiable general.

Malauradament, una lectura de les altres notícies ens posiciona sobre referències fonamentals com la inseguretat, tant de caràcter econòmic, com personal; l’inacabament dels conflictes, amb exemples líders aquest estiu com la conflictivitat de l’Aeroport de Barcelona; el cataclisme de les pensions, on ens aferrem als discursos però som incapaços de baixar a la realitat dels fets objectius; el mateix conflicte territorial, on tot sembla que ens porta a un enfrontament; la inefable al·lusió a l’atur, que baixa maquillat per un estiu, que sempre és un revulsiu, però que després no consolida res; segurament podríem seguir amb més noves «estrella» a casa nostra; però també hauríem de fer referència al tema global i aquí existeixen variables en permanent conflicte, sobre les que poc incidirem però que malauradament suposaran «peatges» que haurem de liquidar, ens agradi o no; així els desequilibris mundials, tant pel que fa a qüestions de «pactes econòmics-ecològics» en suspensió, com les amenaces que suposa el terrorisme, en tots els seus vessants, i determinats conflictes regionals amb segures conseqüències en l’àmbit general.

Certament, el marc no ens apropa a l’optimisme, si a més valorem qüestions com el futur d’Europa i el seu «rol» en un món cada cop més global, on la mutació de lideratges és un fet evident, com un tema que ens afecta directament, amb decisions pendents del caire emblemàtic com la mateixa política de defensa comporta i les repercussions pressupostàries que això suposa, però sobretot, sense tenir clar com ens volen autogovernar institucionalment els europeus; la pèrdua obligada de sobirania dels Estats en benefici d’un lideratge fort i comunitari.

Poden continuar per la línia emprada fins a la data, deixant de costat els dubtes i centrar-nos en el dia a dia per continuar mantenint una esperança, malauradament sota dubte, però el que crec que no és presentable, és instal·lar-nos en «l’optimisme irracional» que confon el demà com quelcom inexistent, fins i tot el «yoyisme» que guanya adeptes de manera acaparadora com fórmula possible, oblidant interessadament un entorn que per la seva complicitat no ens agrada.

Segurament tot el que esmento es pot interpretar com pessimisme, però en tot cas no és el meu desig, ja que el que vull és que ens en sortim amb un esforç solidari, però valorant objectivament on som amb totes les seves contradiccions i sent conscients que les solucions no sorgiran de la ideologia política, sinó des de la lògica dels fets, és a dir, no podem esperar que els problemes se solucionin pel pas del temps o perquè altres facin la nostra feina, qüestió estratègica amb poques garanties d’èxit.

Ja sé que al final seran «els números» els que donaran respostes al moment complicat que ens toca superar, però no oblidem on estem de manera clara i sense maquillatges, induïts o sobreposats, doncs el que ens podria comportar l’elecció d’aquesta línia d’actuació és col·locar-nos en un model on res fos real i visquéssim d’una suposada «virtualitat».

Esperem que cadascú sàpiga fer la feina que li pertoca des del seny, especialment pel que fa als «líders» a tots els nivells, doncs el demès és entat en un «desert» d’il·lusions més proper del que podem creure.