Per la unitat civil del poble de Catalunya

Des del maig de 1984, quan el Parlament va elegir per segona vegada a Jordi Pujol President de la Generalitat, en una tensa sessió, que una vegada acabada, els hooligans o fonamentalistes de la coalició governamental van intentar agredir al cap de l’oposició, Raimon Obiols, no havíem viscut una altra sessió parlamentària, la dels dies 6 i 7 de maig del 2017, que possés tan en evidència la divisió de la Cambra catalana i de retruc plantegés tants dubtes sobre els comportaments democràtics de l’actual majoria parlamentària. Tot és discutible, però començar o acabar el període del qual alguns parlen, com la fi de l’autonomisme o del règim del 78, amb la imposició de l’aplicació molt parcial del Reglament del Parlament, en paraules molt suaus, no és un bon preludi per aquesta nova etapa que s’anuncia de «nou país.

El nivell d’una democràcia té molts paràmetres per ser avaluada però en el que hi ha unanimitat és que un dels més importants és el respecte als drets de les minories parlamentàries, als drets dels seus diputats i diputades com a representants d’una part de la societat. I no ens pot servir d’excusa que els altres també fan el mateix.

Un altre dia parlarem de les formes i dels procediments, temes que no són menors, encara que hi hagi un diputat, que sense posar-se vermell, va dir que a la gent del carrer no li importaven aquestes qüestions. Com si a la vida real, la de cada dia, no ens trobéssim sovint amb qüestions de forma, procediment, terminis...

Hi ha hagut moments històrics, dels de veritat, a Catalunya, on la majoria de les forces polítiques han estat a l’altura, amb un objectiu clar: la unitat civil del poble de Catalunya. Aquest ha estat el millor patrimoni de tots nosaltres. La recuperació de l’autonomia, el retorn del President Tarradellas i la restauració de la Generalitat Provisional, només van ser possibles per la unitat del poble i de les seves forces polítiques.

Després, aquesta unitat va ser essencial en la política lingüística. Hagués estat possible la immersió lingüística, tan beneficiosa pel país, i el que és més important pels seus ciutadans i ciutadanes sense aquesta unitat que superava àmpliament els 2/3? Avui hauríem d’aprendre d’aquests moments que van ser tan productius per Catalunya i pels catalans i les catalanes. Com és possible voler començar noves etapes, que per un altre costat les considerem imprescindibles, sense acords amples que recullin aquestes majories que tan bon resultat ens van donar en el passat?

No és cap casualitat que per la reforma del bloc constitucional: Constitució i Estatut d’Autonomia, es necessitin els vots de 2/3 dels parlamentaris. L’article 167 de la Constitució i l’article 222 de l’Estatut són prou clars: parlen sempre de majories qualificades.

I si qualsevol reforma del bloc constitucional necessita aquestes majories, les lleis del referèndum i de la” transitorietat jurídica i fundacional de la república, no haurien d’haver contemplat com a mínim aquests paràmetres en un assumpte que es considera de tanta transcendència pel futur de Catalunya? No entraré en temes jurídics ni constitucionals respecte a aquestes lleis però hi ha una qüestió que ens hauria de preocupar, quan el país i el Parlament estan tan dividits com estem comprovant aquests dies, és sensat forçar tant la màquina per posar en perill el bé que tenim més preciat, la unitat civil del poble de Catalunya?

Per no posar en perill aquesta unitat hauríem de fer un reset i seure a debatre i arribar a un acord de mínims que ens permeti arribar als 2/3. Un acord que arribi a una part tan important del nostre poble i a les forces polítiques que el representen seria la millor opció per negociar amb el govern de l’Estat i al mateix temps preservar la unitat civil del nostre poble. Molt ens temem que, si no som capaços de tornar a les polítiques dels grans acords, venen temps molt difícils pel nostre poble, que poden acabar en un dels molts episodis de la nostra història que tenen més a veure amb l’aventurisme que en la Renaixença.