La revolta catalana

El 10 de juliol del 2010 una bona part de la Catalunya que se sent nació i vol exercir com a tal, va canviar la senyera per l’estelada. La sentència del Tribunal Constitucional era la gota que feia vessar el got. L’estatut del 2006 va ser un intent, la darrera proposta del catalanisme polític progressista per tal d’oferir una nova relació Catalunya/Espanya o amb els altres pobles d’Espanya que amb el temps podria haver evolucionat en clau confederal.

Aquesta oferta fruit d’una enorme feina, va ser «cepillada» amb sorna al Congreso de los Diputados i malgrat tot va ser aprovada en referèndum pel poble de Catalunya. La campanya infame del PP contra el referèndum aprovat i la denúncia al TC i la posterior sentència que «cepillaba» encara més l’estatut votat és un cop molt dur a la dignitat de tot un poble. L’estatut escapçat no era l’estatut votat.

La reacció de la gent aquell 10 de juliol no va ser dirigida per ningú. Va ser una autèntica revolta popular de centenars de milers de catalans i catalanes que va sorprendre a tothom. De fet, la manifestació convocada era per defensar l’estatut contra la sentència del Tribunal Constitucional, però per primer cop les estelades van ser molt majoritàries i els crits unànimes van ser d’independència. A partir d’aquí, les multitudinàries manifestacions del 2012, 2013, 2014, el 9 N, el 2015 i el 2016. Les manifestacions més multitudinàries viscudes la darrera dècada a Europa i al món.

La revolta catalana té multitud de causes. Possiblement falta perspectiva històrica per poder valorar en tota la seva magnitud aquest aixecament popular avui encara inacabat. El que sí que podem afirmar és que els fets dels darrers anys trenquen, per si encara quedava dubtes, el mite de què el catalanisme revolucionari té una base burgesa.

La burgesia catalana omple el Liceu o el Palau de la Música, però mai els carrers de tot Catalunya. la gran «burgesia» mai sortiria al carrer a reclamar una república i un procés constituent que posa cap per avall tot el règim del 1978 --que tan bé li ha anat justament aquesta gran burgesia i també les oligarquies espanyoles.

La revolució catalana és una revolta eminentment popular contra una Espanya assimilacionista, recentralitzadora, poc democràtica i amb les principals institucions deslegitimades si no podrides (la independència judicial, l’estat de les autonomies, la monarquia, el finançament autonòmic, el sistema financer, el model econòmic impulsat pels governs del PP i el PSOE, la disbauxa en les inversions en infraestructures, la cobdícia de les grans empreses quasi monopolistes de la construcció, infraestructures, energia, el Banc d’Espanya, etc.) El regne del «todo atado y bien atado» vist com un llast tant en matèria econòmica, social i de drets civils. Un estat on el Partit Popular té majoria absoluta al senat i majoria al congrés i un PSOE a la deriva que no són ni interlocutors ni referents vàlids, si més no per una àmplia capa de la població catalana. És un «ja n’hi ha prou» que sorgeix d’una manera espontània i que es caracteritza per ser un projecte il·lusionant i trencador enfront de la manca de resposta política que es veu a la resta de l’estat.

És aquest darrer aspecte, la no divisió de drets socials i nacionals, el que més ha desconcertat a l’esquerra espanyola –i a part de la catalana, a la intel·lectualitat elitista, etc. i també al nacionalisme clàssic espanyol que es va pensar i es pensa que això anava de líders, que la corrupció s’associaria a independentisme i que tot plegat seria vist com una cortina de fum per tapar la corrupció i el mal govern, etc. No s’adonaven ni se n’adonen que allò que passava a Catalunya era un símptoma clar de l’esgotament dels catalanismes que aspiraven a canviar Espanya i alhora el fracàs del nacionalisme espanyol i els seus governs de dretes i d’esquerres de construir un estat amb un sentiment patriòtic comú, modern, plurinacional, eficient, etc.

El catalanisme popular i hegemònic ja no pot esperar un interlocutor a Espanya amb qui federar-se o esperar una correlació de forces rupturistes que no es veuen en un horitzó proper. I això no vol dir res més que això, que s’ha tirat pel dret. De fet, el federalisme ha estat utilitzat com un concepte buit de significat, perquè no ha estat omplert de manera clara amb contingut, amb un programa seriós, sinó com el darrer antídot per combatre l’independentisme creixent a la societat catalana. Ha estat més una reacció que una creença real, i amb poca credibilitat després del fracàs estrepitós del procés de l’estatut del 2006 impulsat entre altres pel mateix PSC.

Una part si més no molt important de la Catalunya Popular no pot esperar una majoria absoluta de l’entorn de Podem o un canvi revolucionari del PSOE. Té pressa, perquè fa molts anys que ha denunciat el seu malestar profund. Té la seva pròpia il·lusió tant com a classe treballadora en un sentit ampli del terme (també incloent com no pot ser d’altra manera als autònoms, pimes, etc.) que no accepta ni la gran burgesia catalana ni l’Espanya dels oligopolis ni la negació constant de la seva existència com a poble que vol ser i decidir. I tot això, malgrat la paradoxa d’haver de fer part del camí amb una part de l’antiga CiU –que el mateix procés independentista i la corrupció destrossa com a partit–, tot pensant en un objectiu comú superior: la república catalana.

La identitat nacional incloent, de base republicana i la millora econòmica i social són el combustible del nou imaginari catalanista hegemònic.

Set anys després d’aquell 2010 arriba el desafiament més important que s’ha fet a l’estat en les darreres dècades. Enfront de la impossibilitat de fer un referèndum acordat amb l’estat igual que es va fer al Canadà o al Regne Unit, els partits independentistes majoritaris al Parlament de Catalunya tiren de manera unilateral un referèndum d’autodeterminació pel pròxim 1 d’octubre. La corda es tensa de tal manera que s’elimina l’equidistància possible. Tot es redueix a qui vol votar en referèndum i els que no volen votar, arribant a un xoc de legalitats i legitimitats. El pols ha començat a Catalunya. Només es pot triar dos camins: 1) votar sí o no legitimant un referèndum encaminat a proclamar la República Catalana i un procés constituent sense el consentiment de l’estat; o 2) una abstenció política per part dels defensors del règim del 78 que no volen una solució política del conflicte amb un referèndum que no reconeixen amb excuses vàries.

Davant d’aquesta disjuntiva, penso que les esquerres espanyoles i les catalanes han de donar suport a la rebel·lió catalana per diferents raons: democràtiques, fraternals, per interès pròpia en poder ser la revolta catalana una palanca de transformació a la resta de l’estat..., però també per posar en pràctica l’internacionalisme que tant defensem. No està de part d’una gran part del poble de Catalunya que vol decidir el seu futur en forma de referèndum, pot crear una ruptura emocional entre les esquerres que pot durar molts anys. Em seria, em serà difícil en un futur, per exemple a mi, està al costat d’aquells que no han estat al costat nostre en aquesta noble, pacífica i justa causa.