El partit

Estem tots tan intoxicats per la propaganda exacerbada –ja sigui en favor o en contra- del que a Catalunya coneixem fa anys com el “procés” que crec que és convenient intentar explicar l’estat de la qüestió del conflicte institucional i polític on som ara mitjançant una metàfora.

Imaginem un partit de futbol –l’esport per excel•lència en aquest país-. El capità d’un dels equips té el control absolut del reglament, de la federació, de la lliga i de la capacitat per designar els àrbitres. El capità en qüestió, un home que ja tendeix a pensar que els partits es guanyen no fent res i deixant que passi el temps fins al minut 90, no vol ni a sentir a parlar de modificar res, ni tan sols l’horari del partit. Qualsevol canvi o variació, assegura, augura la major de les catàstrofes i és un atac directe a les regles federatives. Per tant, qualsevol que vulgui debatre ni que sigui les dimensions del terreny de joc s’enfronta a sancions de la federació. I punto pelota que diria aquell.

La reacció del capità de l’altre equip tampoc seria un exemple des del més estricte sentit de la lògica elemental aristotèlica. Què no podem parlar del partit? Intolerable! Solució (segons ell)? Passar de tot, no fer cas de cap normativa, ignorar la federació i crear una lliga nova. I endavant amb fe cega en la victòria! És més, si jugadors del seu mateix equip discrepen o manifesten dubtes raonables sobre la idoneïtat de fer aquest salt al buit, el capità anima i emplaça la resta de jugadors a increpar-los al vestidor o pel carrer. L’important si ens trobem davant d’un barranc és agafar impuls per guanyar llargada en el salt. Si aterrem en via morta o acabem estimbats al fons d’un penya-segat no importa. L’essencial és afegir èpica a l’enfrontament i apel•lar als sentiments ignorant la raó i menystenint a més de la meitat del seu propi equip.

Crec que tots els lectors que m’hagin seguit fins aquí identificaran qui són els dos capitans als que em refereixo. Crec també que la immensa majoria (sí, sí, m’atreveixo a parlar de la majoria que potser no està organitzada darrera d’una massa uniformada amb samarretes de colors que agiten banderes, que no increpa, que no insulta, però que per no cridar no deixa de ser majoria, sota el meu humil parer) estaria d’acord què el que haurien de fer ambdós capitans és donar-se la ma, respectar-se mútuament i seure per acordar amb quines condicions es juga el partit i per a què, acabi com acabi, sigui una victòria per tots. Crec també que per la gran majoria de gent de bé que hi ha a Catalunya guanya punts també la convicció que el primer que cal fer és canviar als capitans i substituir-los per gent assenyada i amb capacitat de diàleg i d’acord.

Com a socialista crec que les virtuts de l’esport i de la política passen per respectar al contrari, no vexar-lo, ser humil en la victòria, aprendre dels errors en la derrota i mai, mai!, considerar a jugadors del teu propi equip com a membres d’un suposat enemic irreconciliable digne tan sols de menyspreu i escarni públic i social. Davant de l’excitació emocional i l’exaltació del radicalisme que veiem aquests dies vull defensar la preservació del que el catalanisme social que representem els socialistes sempre havia defensat: la unitat civil del poble de Catalunya. Una unitat que havia impedit dividir el país entre bons i dolents, entre “patriotes” i “unionistes”, entre blanc o negre, atiant la divisió cridant consignes consistents a dir “amb mi” o “contra mi.”

Estem davant d’una tessitura històrica molt delicada que no es resoldrà ni negant-se a parlar del partit, ni saltant-se les regles del joc. Estem davant d’un problema polític que té en la política la seva solució. No ho arreglarem ni ignorant la legalitat internacional, ni enviant la Guàrdia Civil. Com permanentment hem defensat els socialistes la solució passa, inexorablement, pel diàleg, la negociació i el pacte, com sempre ha passat a la història de Catalunya. Quant més temps triguem a seure a negociar una solució a un problema polític real, més problemes hi haurà, més conflicte institucional i més munició per als radicals d’ambdues bandes (que són els únics que aquests dies deuen gaudir i són realment feliços).

No, neguem-nos a seguir alimentant aquest desgavell. Hem de seguir construint una societat pels nostres fills i filles, i Catalunya és un país plural, amb una amplia gamma de matisos; i negar aquesta realitat és ignorar l’essència mateixa de Catalunya. Unim-nos tots conjurant-nos a no posar mai en perill la convivència i sumant plegats –cadascú des de la seva legítima opció d’identitat nacional- per vertebrar una societat, com deia el president Companys, socialment justa que estigui al capdavant d’Europa en benestar i progrés.