El debat impossible

Tots els governs, siguin del color que siguin, estan sotmesos a dos pressions contradictòries d’un potencial incalculable, per una banda la necessitat de reduir el seu dèficit pressupostari i, d’altra banda l’exigència de donar respostes a la seva ciutadania que cada cop té més necessitats que vol que es solucionin des de la basant pública.

Fins i tot, en el seu moment, es van aprovar «Plans d’Austeritat» encaminats a la reducció del dèficit públic, anys 2011 a 2013 del Govern de l’Estat, per no esmentar les diferents polítiques reformistes per conquerir desterrar determinades opcions de caire arbitrari, amb el que això pot suposar. En definitiva s’han fet grans esforços «dialèctics» què poc ha incidit sobre la realitat d’uns comptes públics que segueixen incrementant els seus dèficits de manera imparable, posicionant-nos davant una possible fallida de la cosa pública, cada cop més propera.

Segurament, paraules com la «modernització» de la tasca pública, per trobar millors resultats i eficiències en la despesa, és un fet anhelat per tothom, malauradament el tema cada cop queda més com una teoria desitjable, però poc com un objectiu de data concreta.

És evident que endegà, segons quines actuacions, necessita una voluntat que ha d’estar lligada a desentesos socials evidents, amb el que comporta a l’hora de valorar els costos electorals del que això suposa, però seguir fent el «anar passant», esperant que la pròpia globalitat, dels assumptes en debat, reordeni la situació; ara bé, optar per aquesta formula estratègica té més perills dels que podem sospitar.

Molt es parla de la necessitat d’anar per la línia d’un canvi cultural a tots els nivells, tant pel que fa a la via legislativa, econòmica, fiscal, social, etc., però el problema és com podem fer realitat tot això si mentrestant seguin en una confrontació partidista on les mútues imputacions ens assenten en un model de permanent enfrontament a tots els nivells i on els canvis «puntuals» de la política, poca o cap incidència tindran sobre el que discutim.

És cert que, en el seu moment, els «Pactes de la Moncloa» van suposar un repte on totes les parts van cedir per conquerir objectius, avui posats en dubte, especialment pels que estan instal·lats en la crítica, però que son incapaços d’oferir alternatives possibles en funció d’una globalitat que no ens «poden saltar» encara que no ens agradi.

Tampoc crec que el tema sigui impossible de reconduir, una altra cosa és la disponibilitat d’uns i altres, i aquí no estaria de més trobar vies on la transparència de la situació exigís respostes que, encara que no «acontentin a tots al 100%» suposin avanços inqüestionables que garanteixin una mínims irrenunciables, avui en perill.

A l’esport, a vegades, prendre determinats riscos dona resultats òptims, i no estaria de més avaluar tot el que suposa la situació actual per la presa de decisions que no poden deixar-se de prendre. Per tant, a què esperem per exigir determinades polítiques, amb el màxim suport parlamentari, que donin respostes possibles per avançar cap a una formula de gestió pública amb la màxima transparència i una administració oficial d’acord amb les realitats objectives de cada cas; deixar-nos portar pel concepte de «debat impossible», que determinades opcions polítiques, però també econòmiques i socials, volen introduir a la discussió transparent que necessitem, és un risc que crec que pot tenir costos incalculables, especialment pels més dèbils.