La microempresa. Base de la recuperació econòmica

Fent referència a un informe difós per l’Institut Nacional d’Estadística, on es posen de manifest una sèrie de variables a l’hora de fer valoracions sobre la nostre economia, vista des del volum de les nostres empreses, queda clar que més del 80% de les iniciatives empresarials tenen 1 o 2 assalariats, però és que seguin en la mateixa línia, prop de 2 milions d’empreses no tenen cap treballador.

Davant les dades exposades, una primera conseqüència és que el nostre teixit econòmic es fonamenta en les petites opcions, és a dir, la microempresa és un fet consolidat, amb una sèrie d’avantatges i d’inconvenients que condicionen el seu propi pes a l’hora de prendre decisions des de les diferents besants de present i futur.

Segurament vist des d’una opció poc optimista, el tema és «perillós», especialment per la fragilitat que representa una base productora d’aquesta formula, però per altre banda, vist amb optimisme, el que és evident és l’aposta de molts emprenedors per portar a terme una via personal front una crisi que segueix vigent, malgrat el propagandisme que es fa del contrari.

També seria desitjable conèixer, amb la màxima transparència, quin és el pes d’aquesta «pinya empresarial» a l’hora de les grans estratègies de futur del país, especialment en el sentit d’una evidència inapel·lable com és que determinades organitzacions empresarials de referència donen «poc pes» a la via aquí esmentada, cosa que comporta greus conseqüències de tot ordre.

No oblidem tampoc on es concentra aquest volum d’empreses, especialment en el sector serveis, amb connotacions complicades d’inestabilitat, en funció de la seva dependència a un model amb molta fragilitat.

Tampoc podem oblidar la desaparició continuada d’aquesta via empresarial, així solament, poc més del 15% té una «vida» de més de 20 anys, el que comporta que els llocs de treball creats són molt pendents de la viabilitat del dia a dia, i lluny d’una consolidació, molt sota mínims.

Si seguint amb altres qüestions del treball també queda evidenciat que la indústria no té pràcticament incidència en aquesta línia d’emprenedors, el que suposa que són les mitjanes i les grans empreses les que dominen aquest sector, és més, es parla a nivell general de que prop del 60% s’instal·la en el sector serveis i solament el 6% opta per la indústria.

En definitiva, crec que les dades son orientadores del panorama societari que tenim, amb totes les característiques i condicionants, per tant, les conclusions al respecte són molt complicades, doncs el desitjable seria disposar d’un marc molt més consolidat, ara bé, crec que seria un greu error no donar molt més suport del que reben, a uns emprenedors que, malgrat la seva capacitat d’incidència limitada, comporten la base de la recuperació econòmica dels llocs de treball que hem vist darrerament. Ens podem quedar en «els discursos» de polítics i sindicalistes front els resultats objectius, però el que és innegable és que aquesta via segueix sent fonamental per tornar a la senda del creixement que tots volem, però a la que no s’aporten solucions per part de ningú.

El fàcil és continuar per la línia del «desig utòpic» dels portaveus econòmics, polítics i socials, incapaços de gestionar la situació amb eficàcia, sense escoltar la reivindicació de tots aquests petits «actors econòmics» que fan possible el miracle de que amb el seu patrimoni personal apuntalen una economia on l’atur segueix sent el llastre que ens segueix condicionant en tots els sentits.