Dignitat o vergonya!

L’1 d’octubre, els dies anteriors i els que van passant, els recordarem com uns dels més transcendentals de la nostra vida. No de la vida particular de cadascú, farcida de grans emocions familiars –no m’imagino res més emotiu que veure néixer un fill- i moments de tota mena, bons i dolents, compartits amb gent que t’estimes. Però la és vida plena, des d’una perspectiva republicana, en la mesura que formes part d’un projecte col·lectiu de millora de la societat. En moments molt comptats, una força que no depèn de tu et situa en situacions que no havies previst i fas coses que no havies pensat que mai faries. Moments difícils, molt difícils, en els que el millor i el pitjor de les persones surt a la llum. Moments en que hi ha qui pensa com pot ajudar a qui té al costat i qui calcula com no sortir-ne esquitxat. Moments històrics de dignitat o vergonya.

Dia a dia, les històries de dignitat de milers i milers de persones es multipliquen fins l’infinit. La d’aquells voluntaris que amagaven urnes i paperetes als llocs més corrents de la seva pròpia casa, arriscant-se a les conseqüències que podia comportar. Un exercit silenciós va constituir una exemplar resistència pacífica a un estat que ens va tractar com a colònia. La dignitat d’aquelles persones amb qui vaig coincidir al Institut Comte de Rius, que es van seure a terra, dificultant l’entrada de la policia, i van ser arrossegats i colpejats. Un institut que va quedar malmès, amb vidres trencats i portes rebentades. L’institut del qual va ser director fins fa poc un conseller de l’actual grup socialista. No et va fer mal al cor veure-ho, company? La dignitat de centenars de persones de totes les edats que es van mantenir durant hores a la porta de l’Escola Tarragona, conscients que es convertien de facto amb la primera línia de resistència pacífica si arribava la policia. Gent que ja coneixia com les gastaven els animals de la policia nacional, persones senzilles que van passar moments de por com jo, però que tenien molt clar que la vida si no és digna no mereix la pena viure-la.

A l’altra costat, la vergonya. Una vergonya profunda, irreparable. La vergonya dels covards. La vergonya d’un alcalde que no va aparèixer ni el dia de la votació, ni els dies abans, ni els dies després. El vergonya del ploramiques i del cínic que se’n riu dels ciutadans, no els escolta i encara va dient que l’aclamen. No hi era quan li vam demanar que amb un gest de dignitat digués que el vaixell de policies no era benvingut a Tarragona. Fins i tot, quan els policies eren acomiadats com a guerrers heroics al crit de “a por ellos”, no va obrir la boca. “Ellos” erem la gent de Tarragona: els seus veïns, les seves mares i els seus fills, maltractats per la policia espanyola.

La vergonya de posar al mateix nivell a la policia que ens ha vingut a pegar i als veïns que van creuar quatre contenidors per fer-los difícil la cacera. La vergonya de fer un vídeo patètic, al menjador de casa seva, a última hora del dia, sense cap paraula de suport i escalf als tarragonins que van rebre cops i vexacions de tota mena. Indigne.

La vergonya de tenir la constatació gràfica que la guàrdia urbana va actuar com a facilitadora de l’operació salvatge, acompanyant, guiant i protegint l’entrada i sortida dels violents. És molt trist veure com el senyor Ballesteros i la senyora Floria han forçat la policia local a escriure la pàgina més fosca de la seva història de servei a la comunitat. Una taca que té noms i cognoms, i que per responsabilitat i compromís amb els tarragonins no podrem oblidar.

La vergonya que es va fer visible a través d’un dels molts gestos de dignitat: els dels ciutadans, molts d’ells treballadors de l’Ajuntament, que van rebre l’equip de govern amb un cartell que deia «SHAME», vergonya. Cartell que van fer seu els bombers, aclamats per la seva generositat, i amb el qual es situar a la porta de l’Ajuntament. Una imatge plena de significat. Els bombers, els herois del poble sortits del poble, davant l’Ajuntament fent-seu un clam: Vergonya!