Josep Subirats, salvar els mots

Semblaria com si el tortosí Josep Subirats, que ens va deixar divendres passat als noranta-set anys, hagués presagiat uns anys abans els versos que Salvador Espriu escrigué el 1965: «Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa». I és que, un cop passats set llargs anys entre els de la presó de Pilats de Tarragona – amb condemna a mort commutada després per cadena perpètua - i desprès en batallons de penats, va viure amb l’obsessió de preservar i divulgar la memòria històrica .

Aquesta és una de les seves grans contribucions si no la principal. És admirable si considerem el context: surt el 1945, amb la dictadura en el seu apogeu, assenyalat com a perillós i vigilat. I el primer que fa és tornar a la lluita escrivint incansablement en publicacions clandestines tot desafiant el perill que suposava i militant activament en política.

Pocs anys desprès, un cop va prendre contacte amb el president Tarradellas que acabava de ser escollit President a l’exili ( 1954) aquest li recomanà que estudiés economia perquè Catalunya necessitaria persones que dominessin aquesta disciplina quan es restablissin les institucions catalanes. Llavors s’hi dedicà en cos i ànima fins a obtenir el doctorat sense perdre mai la seva passió pel periodisme.

Encara tardaria més de vint anys en arribar la democràcia, però és increïble mirat amb ulls d’ara, la visió de Josep Subirats, la seva fe en la democràcia i la seva dedicació a allò que pensava que seria necessari pel nostre país. Tant Tarradellas com ell –homes de govern tots dos obsessionats per les polítiques útils– ho varen encertar perquè ja durant els anys de la transició van ser necessaris els seus serveis a les institucions: al Senat al qual va accedir en representació de la província de Tarragona ( 1977-1982) , a l’anomenada «Comissió dels vint» que va redactar el primer Estatut (1978) i posteriorment als Tribunals de Comptes d’Espanya ( 1982-1986) i Europeu ( 1986-1994). En totes elles destacà com a expert fins al punt que les institucions europees encara el cridaven com a «sage» un cop jubilat i retornat a Barcelona.

Els joves que ens vàrem incorporar els darrers anys de la dictadura al compromís social, cultural i polític no trobàrem gaires referents a prop. I eren imprescindibles. Havien passat molts anys, massa gent havia desaparegut o s’havia exiliat. Per això al Camp de Tarragona figures com Josep Maria Recasens, Carles Martí, Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Pep Jai, Josep Solé Barberà. Leandre Saún o el propi Josep Subirats –entre altres i pocs altres– adquirien més relleu perquè feien de pont amb les noves generacions. Però a banda de la continuïtat de la mateixa lluita del catalanisme d’esquerres, van contribuir a refer el teixit social d’una Catalunya que viva amputada, a que recuperéssim l’imaginari col·lectiu que mai no hauríem d’haver perdut.

En l’acte del seu comiat dissabte passat a Barcelona, Montserrat Giné, Presidenta de l’Associació de Víctimes de la repressió Franquista a Tarragona, recordava com el primer cop que va veure en una publicació el nom del seu avi afusellat a la muntanya de l’Oliva, fou en el llibre Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 de Josep Subirats.

D’ell, doncs, podem dir que veritablement ha contribuït a salvar-nos els mots i a retornar-nos el nom de cada cosa.

En aquests moments tan difícils per al nostre país, figures com la seva són dignes de ser estudiades i imitades. Perquè necessitem com mai, persones amb visió de govern, amb capacitat de diàleg i amb vocació de sacrifici en benefici de les generacions actuals i futures.