El xantatge que ens ensenya el camí

Una de les actuacions més vergonyants que hem vist recentment per part d’un estat europeu és la campanya deliberada del govern de Madrid per posar fre al creixement econòmic d’una part del seu territori.

Concretament de Catalunya. Les darreres disposicions oficials per animar la marxa de les seus socials de les empreses són impresentables i malgrat que tardarem en veure si els seus efectes econòmics són rellevants, esdevenen un clara demostració de que som «ellos» i sempre ens hi han considerat. Resulta especialment revelador el cinisme amb que el govern del Partit Popular diu i repeteix que la confiança empresarial respecte a Catalunya està de baixada. És més el seu desig que una realitat, però ho reiteren fins l’avorriment a l’espera que els sectors més sensibles, com el turisme en totes les seves derivades, grans congressos sobretot, girin l’esquena al nostre país. Qui s’ha prestat a començar la campanya? Com no podia ser d’altra manera, la gran banca. Han fet servir la seva participació en altres grans societats per convertir-se en els dibuixants d’un futur apocalíptic que per poc que se’n descuidin els pot petar a la cara. No és poca la capacitat d’influència del gran capital, dels amics del pont aeri, sobre el sector productiu. Llàstima que no tinguin la mateixa influència sobre els cercles de decisió de la capital per aconseguir les infraestructures i el finançament que ens han negat.

Tanmateix, la desesperada maniobra de la gran banca desvetlla la seva preocupació. Una por que marca les seves decisions estratègiques. La por de l’economia extractiva de l’Ibex35, beneficiada regularment pel BOE i que converteix els consells d’administració en mobles bufet per posar-hi els gerros xinesos, exministres i alts càrrecs del PP i del PSOE sobretot, que tan bé s’haurien portat en l’exercici de les seves responsabilitats públiques.

A més d’una por, ens ensenya un camí. Un camí que coneixem, desitgem i que òbviament explorarem a la nostra República. El camí d’una estratègia econòmica i industrial basada en els productors de la riquesa, no en aquest conglomerat supraempresarial que difícilment es podria sotmetre a lleis antitrust, com les americanes, i que suposen un veritable fre a l’economia productiva. Podríem parlar directament d’una estructura econòmica dedicada fonamentalment a l’extracció de riquesa i no a la seva producció.

La capacitat de progrés de la societat catalana no vindrà determinada per la influència que hi puguin exercir les grans corporacions. Ans al contrari. La creativitat, la emprenedoria, la generació de coneixement i de recerca per l’impuls de les nostres universitats, la nostra mirada al món, la capacitat d’acollir i esdevenir una societat plural contínuament renovada, no depenen d’on posin la seu social determinats bancs. Ni de fet el seu crèdit ens és imprescindible, no ens poden acollar per aquí perquè en una món interconnectat la primera frontera que es trenca és la del xantatge bancari.

Potser hi ha incerteses, però no estem precisament en el millor dels moments. Un futur més esperançador, amb millors perspectives professionals i més oportunitats vitals, incloses una jubilació digna i un serveis educatius, de salut, d’habitatge i socials com ens mereixem, passen per desempallegar-nos d’alguns llastres. Aprofitem-ho.