Una nova reconciliació?

Corrien els finals del 70 quan un grup de militants del PSUC estàvem molt empipats pel fet que el PCE acollia i acceptava la bandera rojigualda (l’estanquera com la coneixíem). Allò, dèiem, era una traïció a la República que tants morts, empresonats i torturats havien costat a la guerra civil i en els anys foscos de la dictadura franquista. Aquella bandera, aquesta bandera, simbolitzava la repressió, la dictadura i por molt canvi d’escut i proclames del moment, mai l’hem considerat «la nostra».

L’esquerra, en general, mai ens hem sentit espanyols amb el sentit nacionalista estricte de la paraula, de fet no s’ha mostrat mai favorable als nacionalismes, per història i per conviccions polítiques, i per tant les banderes...

Després va venir la Constitució. Va ser un procés de reflexió molt llarg entre la militància, ja que no estava molt segura que en Suárez –i els de l’antic règim–, obrís un nou marc on s’eliminés tot el passat amb una aposta efectiva i sincera cap a un Estat democràtic recollint, entre altres, les aspiracions de la Catalunya d’aquell moment.

Un procés complex, dur i difícil. Però a les hores tothom va convenir que el resultat de mesos de negociacions va donar un fruit millor del que molts esperaven i deien. Hem de reconèixer que la Constitució del 78 va ser reflexa de molts anhels i mercès a diputats/des del PCE i dels Socialistes, així com la mà oberta de partits catalans i bascos va ser possible fer una Constitució que ha estat la més llarga en el temps.

Però com totes les coses, fins i tot les lleis, queden desfasades amb el temps. I, com si es tractés d’una casa, la Constitució necessita una mà de pintura i fins i tot reformes a la teulada per tenir un aixopluc segur, necessita com el pa una Reforma en profunditat.

Potser sí que el denominat «problema català» a accelerat una proposta que fa anys molts socialistes i federalistes, entre els que em compto, hem demanat per activa i per passiva. Potser sí que hem entès tots plegats que sense un nou encaix de Catalunya i altres comunitats autònomes no és possible construir un país modern per reconduir-lo cap a una Comunitat Europea Federal.

Sigui com sigui caldrà obrir de nou un espai de debat. Un espai amb una participació oberta a tota la societat civil, i penso amb Sindicats (drets laborals...); amb ONG’s (drets d’asil i acollida...); el món de la cultura (el dret a expandir la cultura, el dret d’ampliar el coneixement de les diferents llengües de l’Estat...); entitats relacionades amb el dret civil (habitatge, llibertat d’expressió...), i naturalment amb els Governs de les diferents Comunitats Autònomes (dret de decidir, estat plurinacional...). Moltes coses damunt la taula. Molt a parlar.

De fet, si ens ho mirem des de certa perspectiva, hi ha algun paral·lelisme que altre en el 78. Estem en un moment d’alta tensió, posicions molt enfrontades que es creuen parlar en nom de tot el poble (català i espanyol ara, reformistes i immobilistes el 78), i estem com aleshores en una forta crisi política i social. Té doncs tots els elements perquè la comparació no sigui en va.

Només una diferència ho podria trencar tot: L’alçada dels actuals polítics que en res se semblen a aquells del 78, on la gran majoria venien d’una clandestinitat que donava la possibilitat de combinar la teoria amb la pràctica política, i a on els moviments unitaris (Assemblea de Catalunya/ Plataforma para la Democràcia) sobreposaven la paraula i l’acord a la ideologia i als interessos de partit. Ara això ja no existeix.

Som en un barranc de dimensions desconegudes, i el cotxe va sense conductor. No pot haver-hi una societat capaç d’avançar en llibertat i concòrdia si els líders polítics són incapaços de dialogar sense condicions prèvies, el què ens conduirà a l’estampida. Sense una voluntat ferma i sincera d’acord el xoc i l’enfrontament (DUI i/o aplicació del 155) ens portarà irremeiablement a una situació molt difícil, sinó impossible, per refer la convivència.

L’esquerra mai ha fet seva la bandera rojigualda, ni la Monarquia, però la va acceptar sense renunciar a l’esperança d’un retorn a la normalitat democràtica arrancada el 1936. I es va acceptar per no trencar l’oportunitat de realitzar allò que en Carrillo i en Gregori López Raimundo denominaven «la reconciliació nacional».

Meravellosa lliçó de visió política.