El segrest del sentit comú

El panorama general no convida gaire, aquests dies, a fer exercicis de “sentit comú” per quasi ningú, amb el que això pot comportar per una societat cansada d’un marc de convivència, cada cop més complicat, on la divergència s’ha assentat i sembla que no vol marxar, almenys a curt termini.

Segurament, el fàcil és mantenir, cada part en litigi, els seus arguments com infal·libles i certs a totes les visions, suposadament objectives, però la realitat posa de manifest que els errors d’uns i altres són sobre la discussió de manera general; ja sé que l’apartat subjectiu dóna raó a uns i la treu als altres depenent d’on es miri el problema, però el que tot això suposa és establir-nos en una convivència que té problemes avui i que els pot consolidar també pel demà.

Parlar de què succeeix des d’un vessant de síntesis és pràcticament impossible, i el que pot ser més greu, comporta dificultats d’entesa en el dia a dia, fins i tot amb els que tenim més a prop i que pensant diferent, són per damunt de tot, companys o amics; per tant, no estaria de més reflexionar fredament del que passa, no sigui que al final la realitat ens superi amb variables que ben segur ningú estaria disposat a tolerar.

En qualsevol discussió les diferències sempre busquen reconduir-se en funció de primar la relació personal per damunt de tot, i aquesta és una evidència que no es troba en dubte, una altra cosa és on són els límits, en tots els sentits, i és aquí on s’haurien de fer els esforços que calguin per evitar caure en un esvoranc del qual costaria molt sortir.

De fet, avui ens trobem en un marc on totes les parts poden estar convençudes dels seus propis arguments i, per tant, des d’aquesta visió es fa molt complicat trobar mínims punts de trobada, una altra cosa és que no es pugui ser conscient del que la manca d’acord pot comportar pel nostre futur i, és aquí on crec que es troba a faltar el «sentit comú», com la necessitat de veure més enllà del moment actual.

No puc acceptar que de manera conjunta busquem deixar de costat la via del mínim d’entesa, instal·lant-se cada part en els seus fonaments de manera exclusiva i, per tant, crec que seria hora de reconèixer els errors per part de tothom i buscar les fórmules de sortida amb els mínims «ferits» que siguin impossibles.

Sempre he mantingut la necessitat que el «sentit comú» constitueix la base de qualsevol estratègia per «especial» que pugui significar i legítim que es pugui entendre, segresta aquesta opció seria posicionar-nos en un «procés de ruptures» que no afavoreix a ningú i ens porta cap a un «espai desconegut» que posa en perill tot el consolidat fins a la data, pel que fa a un marc de benestar impensable només fa uns anys.

La legitimitat que tots es fan seva, pot ser respectable però, en cap cas, em sembla acceptable al segle XXI, on la globalitat també és al món de la política i la reivindicació. Oblidar el «d’on venim» i on «volem anar» hauria de ser el fonament innegociable per una majoria ciutadana de síntesis que entén el problema però que justament també vol que el respectin i que en el marc vigent, es veu condicionat i segurament manipulat, per uns i altres.

Com en tota «lluita» al final s’arribarà a la «taula d’entesa», esperem que el temps que passi fins aquest moment, no ens deixi a tots orfes d’una dosi de «sentit comú» que ara sembla que cotitza a la baixa, ens agradi o no.