Tres setmanes després

Han passat tres setmanes de l’1 d’octubre. Només tres setmanes i també moltes coses, perquè els esdeveniments van a tota velocitat. Escric això dijous al matí, de manera que no sé quina serà la situació quan surti publicat. No faré, doncs, cap predicció, que estaria fora de lloc. Puc fer, això sí, alguna recopilació de dades, i expressar algun desig.

Comencem per les dades. Totes les enquestes, de manera persistent, sostinguda en el temps, indiquen que una gran majoria de la població de Catalunya –de vegades xifrada en el 80%!– vol que el futur estatus polític de Catalunya sigui decidit pels catalans i catalanes en un referèndum. Aquesta és una proposta que genera un amplíssim consens a Catalunya, i, per tant, seria intel·ligent fer-li cas, i donar-li sortida. És evident que hi ha diverses maneres d’enfocar com hauria de ser aquest referèndum, però és, em sembla, un bon punt de partida de consens. Fidels a això, la majoria del Parlament –per cert, recordem l’article 55.1 de l’Estatut, vigent i no tombat pel Tribunal Constitucional: el Parlament representa el poble de Catalunya – va aprovar la llei per a fer-lo possible, i el President el va convocar; tot plegat en compliment del mandat electoral del 27 de setembre de 2015.

L’1 d’octubre, amb l’Estat en contra personificat per milers de policies i guàrdies civils fent ús de la força com si fos un argument, més de dos milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya van votar. Van votar sí, no, en blanc, o nul, segons van creure convenient. Set-cents mil més van veure el seu vot arrabassat, l’urna segrestada, o el col·legi tancat. I, de forma molt majoritària, es va decantar pel sí.

Havent estat fidel, doncs, al mandat electoral, el Govern també ho és al resultat de l’1-O, i conscient del que representa, i de la necessitat de fer les coses amb el màxim acord possible, reclama del Govern espanyol el diàleg necessari perquè, com deia aquell, parlant la gent s’entén. Arribats a aquest punt, però, ens trobem amb la penosa detenció i empresonament de dues persones, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, sota la peregrina acusació de sedició.

Un tribunal incompetent jutja un delicte inexistent de persones innocents. Pretendre que els presidents de les entitats que han organitzat les manifestacions més multitudinàries i més pacífiques d’Europa en els darrers anys siguin responsables d’actes de violència demostra la nul·la voluntat de diàleg que trobem, avui un cop més, en el govern espanyol. Unes detencions, a més, que se sumen a les que ja vam patir el 20 de setembre, amb Lluís Salvadó, Josep M. Jové, Francesc Sutrias, i altres servidors públics. Aquestes han estat les respostes a les demandes de la societat catalana. I ara, després d’una demanda explícita de diàleg per part del Govern de Catalunya, la resposta és l’amenaça de l’article 155 de la constitució portada ja a la pràctica.

Desig? Que la voluntat de catalans i catalanes sigui escoltada i respectada. Desig de futur i, a la vegada, compromís del Govern de Catalunya, ara i sempre.