Economia i sentiments

Malgrat que sembla que per una part dels nostres dirigents els resultats econòmics són l’eix fonamental de la seva tasca de govern, no estaria de més també fer una pensada de les conseqüències que determinades actuacions de caràcter purament mercantilista suposen, per una part de la ciutadania que es veu «aparcada» d’un model de societat que pot arribar a ser excloent pels més dèbils.

Certament «els números» són molt importants i, per tant, la referència a la «recuperació econòmica» és un fet plausible i necessari, però el que no és presentable és fixar l’estratègia de poder exclusivament sobre la base d’unes dades financeres minimitzant les conseqüències negatives per la població de moltes de les decisions emprades via retallades i reduccions dramàtiques de determinades despeses públiques.

Negar la influència de la gent, en general, centrant-se exclusivament en els «balanços i els grans números», ens col·loca a tots en un món de supervivència, on només podran sobreviure una part dels conciutadans, ja que una altra part passarà a inflacionar el món dels ignorats i oblidats i, per tant, fora d’una realitat, exclusivament numèrica.

L’intent de reduir la viabilitat social a l’existència d’unes dades objectives, però amb «aparcats» i «exclosos» ens porta a una divisió social de magnituds impensables i deixa el model de convivència a prop d’una desfeta que només podrà controlar-se per la força. És evident que superar la situació negativa és necessari, però el que no es pot oblidar és que els mitjans per fer-ho han de ser proporcionats i amb garanties de respecte pels que són més fràgils.

La negació del fet evident que per damunt dels indicis de millora, hem anat fent desaparèixer una conquesta social com va ser la «consolidació de la classe mitjana» en el seu moment, avui de capa caiguda imparable, amb costos inassumibles pel terratrèmol social que això representa; no hauria de suposar «passar pàgina» i seguir en la línia de felicitar-nos pels bons resultats de l’economia, doncs l’evidència comportarà moviments, ben a curt termini, als que s’haurà de donar resposta si no volem veure’ns immersos en un «camp de batalla» del Segle XXI on les armes seran diferents però les conseqüències semblants a èpoques pretèrites.

Apostar per un conservadorisme econòmic-financer, amb entitats financers «malaltes» per la mutació imparable del seu model de negoci que les deixa fora d’uns resultats positius com els que havien conquerit en el seu moment, però també amb uns Poders Públics que han de fer front a reptes de tot tipus, condicionats per una globalitat, on una part, la més castigada fins ara, vol el seu «tros de pastís», són conseqüències que no es poden «aparcar» i, per tant, és més necessari que mai que la transparència dels governs es facin realitat explicant el que succeeix i el que es pot fer, encara que pugui no agradar.

Podem seguir en la línia de «no passa res», llegint el positiu i «passant» de les noves no tan bones, però segurament retardar el diagnòstic i aplicar les «medicines» necessàries ens posarà davant d’uns fets que només es podran reconduir amb decisions «salvatges» per no haver de fer el que tocava en el seu moment.

Ja sé que és difícil «casar» l’economia i els sentiments de la gent que «pateix» les respostes econòmiques, però per molt que ens autoenganyem, res serà com ens haurien venut i encara es volen fer comprar; quedar-nos només en els «balanços numèrics» deixant de costat tot l’altre, ens abocarà a un futur complex on tocarà patir molt més del que puguem sospitar.