La república que consolidarem

Divendres vam assistir al naixement de la República Catalana, mentre el senat espanyol aprovava l’article 155 i decidia ocupar les institucions democràtiques catalanes. Només com a detall: dels setze senadors escollits a Catalunya no ni hi ha un sol del PP, PSC o Cs, els partits que han pactat el 155, els mateixos que ens volen tornar a la «normalitat».

Es parla de xoc de legalitats. Òbviament, la majoria parlamentària democràtica dóna legitimitat a la República. Tanmateix, topa amb un estat espanyol que ha descartat la via democràtica, no respecta el dret d’autodeterminació, traspassa els límits del respecte als drets humans en unes quantes de les seves categories i manté el control dels aparells policials, judicials i fiscals.

Amb aquest panorama algú es pot preguntar si té sentit la proclamació de la República. Sí, té tot el sentit del món, perquè manté viu el valor del mandat democràtic del referèndum del dia 1 d’octubre, amb un resultat inqüestionable en favor de la Independència. A la vegada, és un instrument vàlid per protegir les nostres institucions de l’agressió del govern espanyol. La primera conseqüència de la proclamació ha sigut que Rajoy ha hagut de canviar l’ocupació sistemàtica de l’administració catalana durant un període mínim de sis mesos per unes eleccions precipitades que es pensen que guanyaran. Creuen que els partits republicans no trobaran estratègies comunes vencedores. Rajoy hauria de recordar que la història n’està plena d’eleccions que es giren contra qui les convoca.

Un dels supòsits que contempla el govern de Madrid, i els dos partits que li fan la gara-gara, és l’abstenció d’una part de l’electorat independentista. El sil·logisme és simple: com que som una República, un govern forà no té competències per convocar unes eleccions a la Generalitat, menys encara si són autonòmiques. Des de la puresa estricta de la nostra interpretació de la legitimitat és impecable, des del realisme de portar la República a la seva implementació definitiva podria suposar un retrocés gegantí no concórrer a les eleccions amb una estratègia comuna de tots els republicans.

Existeix un cert neguit perquè els reconeixements internacionals no arriben. Possiblement encara haguem de fer més coses perquè arribin. Tanmateix les coses es mouen. El govern espanyol ha hagut de renunciar a l’ocupació dels mitjans públics –cal felicitar als professionals de TV3, de Catalunya Ràdio i de l’ACN per la seva exemplar defensa de la llibertat d’informació- i sap que ha d’anar molt amb compte amb generar nous episodis de violència. La comunitat internacional també posa els seus límits.

La partida, doncs, no es jugarà només en el camp de la força, on no tenim més recurs que la resistència als cops, sinó en el camp de les urnes on juguem millor que ningú. I si en aquest camí ens sentim decebuts, pensem sincerament si haguéssim signat personalment una declaració d’Independència sabent que ens podria suposar la presó. D’això se’n diu sacrifici, reconeguem la seva enorme dignitat.