L'economia, al servei de l'home

Com passa amb totes les professions, també es fan acudits dels economistes, com el que diu: «Hi ha tres classes d’economistes: els que saben sumar i els que no en saben.»

Els economistes han de suportar la càrrega d’equivocar-se en les seves previsions econòmiques, però no caldria criticar-los per això, perquè tots sense excepció ens manegem en el món de l’economia, des d’un gran o petit empresari fins a la família, que compta els seus ingressos i despeses per veure si pot arribar a final de mes.

S’explica que Dalí sabia treure profit dels seus dots artístics de la manera més insospitada. Quan sortia a sopar, a l’hora d’abonar el compte al restaurant treia el seu xec, escrivia el muntant, però en el revers feia un dibuix i el signava, assegurant-se així que l’amo preferiria guardar-lo i emmarcar-lo abans que lliurar-lo al banc.

Considerem, doncs, que hi ha excepcions, però l’habitual és que ens manegem amb els conceptes bàsics econòmics com els ingressos, les despeses, els estalvis, impostos, les inversions, pèrdues i guanys.

Res d’això està renyit amb l’Evangeli. Els cristians no vivim de l’aire i hem d’estar familiaritzats amb les idees elementals de l’economia. Jesucrist no va rebutjar que algú fes fructificar els seus talents, ans al contrari; ni va condemnar pagar impostos o prestar diners. Sí que va condemnar l’avarícia, la usura, l’emmagatzematge de béns amb l’afany exclusiu de passar-ho bé, la injustícia i totes les altres desviacions d’un ús correcte dels diners. La doctrina social de l’Església accepta «la propietat individual aconseguida mitjançant el treball i l’ús de la seva intel·ligència i llibertat» (Joan Pau II); l’activitat econòmica en què predominin relacions autènticament humanes, de sociabilitat, solidaritat i reciprocitat (Benet XVI) i evitant «l’adoració de l’antic vedell d’or, que ha trobat la seva versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l’economia sense rostre» (Francesc).

L’economia ha d’estar al servei de l’home, no a l’inrevés. Per exemple, el «treball per objectius» pot ser una fórmula d’estímul del treballador sempre que no el porti a dir mitges veritats als clients o a caure en l’ansietat personal per aconseguir el que s’ha proposat.

Com en tants camps, no hi ha regles fixes, però sí un substrat moral que ha d’impregnar les decisions, donant prioritat en cada cas a la consciència i al deure de solidaritat amb els més necessitats.