Del passotisme a la superpolitització

La mobilització de la gent a Catalunya, és un fet singular, que pot tenir moltes explicacions de caràcter polític i sociològic, però el que deixa clar és que la població no és en cap cas «neutra» ni aliena a donar respostes quan es discuteix de temes que l’afecten directament en els seus sentiments, la seva ideologia, la particular economia o qualsevol altra raó que cregui oportuna. És cert que han passat d’un «passar de tot» d’una part de la població, per desembocar en una «super implicació», que algú pot no veure bé, però que em sembla un exercici evident d’uns drets que són inapel·lables i que es concreten en el «dret a opinar».

A ningú se li pot escapar que, des del retorn de la democràcia, hem passat per fases diferents en l’emissió del vot, la primera part en un concepte de «vot útil fix», cap a determinades formacions que ha tingut un llarg recorregut i del que encara queden indicis importants; però crec que ara estem en portes d’un altre model més proper, el seny de cadascú, per damunt dels missatges que li arriben, siguin volguts i ben acceptats, o en tot cas, contraris al seu propi pensament.

Tampoc podem oblidar en aquest nou mapa d’opinió pública, en cap cas publicada, el mateix descrèdit de la classe política, en tots els seus vessants, i sobretot el cost que la gent està disposada a «cobrar», per determinats malfets evidents a l’hora d’exercir el seu dret a vot. També l’arribada de nous lideratges, malgrat que alguns ja puguin semblar vells, encara que només portin quatre anys en la primera línia de l’actualitat partidista, és un fet objectiu si es van produint els relleus de gran part del que ha estat la primera línia dirigent els darrers anys. En tot cas, el que sí que és clar, és que aquests nous polítics seran diferents, pel mateix context social i per l’exigència d’uns votants que el que voldran són respostes permanents a totes les dubtes que s’aniran plantejant.

Una altra variable a tenir en compte és la mateixa fragmentació social, fruit d’un conflicte d’interessos galopant, on blocs d’electors concrets podran tenir interessos contraposats amb altres, així els desitjos de «gent gran», «joves», «parats», «urbanites», «rurals», «immigrants», etc., seran un conglomerat que exigirà la seva part d’atenció a tots els nivells per les opcions partidistes. Fins i tot la sortida de dirigents «sense partit», ni currículum, ni implicació personal «històrica», serà una altra evidència, i aquí el cas de Macron, el President Francès, és una bona mostra, doncs el nou Cap de la República veïna era, fins fa pocs mesos, pràcticament un desconegut per la gran majoria de l’electorat. Certament, aquesta via també té els seus riscos, ja que es pot donar la confiança a uns «poderosos» amb poques garanties a l’hora de dirigir i exercir el poder de torn. En qualsevol cas, som en portes de canvis socials importants, on els «rols» dels poderosos econòmics-polítics-socials, i els ciutadans, seran diferents en apartats fins ara, sembla que intocables, com les contrapartides a rebre, les exigències de transparència i les respostes als fets emblemàtics que es van produint. Finalment, tot l’anterior, té a més mutacions permanents, amb grans repercussions de present i futur; el tema d’una nova Europa necessària, que no pot ser solament econòmica, sinó que ha de fer els esforços que calguin per convertir-se en patrimoni de la gent, a tots els nivells, és una assignatura que no es pot suspendre si no volem entrar en un auto aïllament global evident. Els moviments migratoris i les respostes a donar des de tots els vessants és un altre fet que no podem seguir deixant de costat, ja que la ciutadania en general vol respostes concretes, raonades i no pendents de la situació electoral puntual de cada líder. Sense oblidar les diferències socials que la crisi ha portat i que també demana apostes valentes sense més ajornaments, fruit d’una coordinació comunitària imprescindible.

En definitiva, i tornant a la meva primera reflexió, l’ocupació del carrer per part de la gent, sigui quin sigui el seu raonament personal, estic segur que comportarà el primer pas d’altres «mogudes» arreu d’Europa, en els diferents temes que són sobre la taula de discussió i que no poden aparcar-se pels líders de torn en funció dels seus interessos personals, que ja no valen com excusa de res, el final d’una política de la qual la gent «passava», tindrà com a alternativa una tasca pública que haurà de posar com referència obligada a les persones; optar per retardar les respostes que ens donaran, només ens col·locaran en un marc inacceptable i molt perillós en massa sentits.