Als que insulten al PSC: sí a la reconciliació nacional

Vull començar aquest article manifestant el meu respecte per les persones que es troben en situació de presó provisional. Entenc perfectament l’angoixa i preocupació que senten els seus familiars i amics, comprenc els seus sentiments i no dubto de l’honestedat que va guiar les seves decisions. Segur que ells creien realment que impulsar la independència per la via unilateral i de ruptura de la legalitat democràtica vigent era la millor opció que tenien de servir al que consideraven els interessos del país.

Dit això igual com defenso l’honorabilitat d’aquestes persones afirmo també que ningú ha de dubtar de l’honestedat dels socialistes catalans quan denunciem que la via insensata de la DUI aboca al país a la catàstrofe i que només des d’un diàleg sincer, transversal i fructífer, que acabi amb un gran acord polític, podrem sortir del desastre on ara tots estem instal·lats. I no diem això des de fa quinze dies, ni un mes, ho hem dit des de 2012 quan l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, va decidir impulsar el procés secessionista prometent una mena d’arcàdia feliç win-win amb una independència low cost sense cap trauma ni conseqüència conflictiva (ha resultat just el contrari).

Per què dic això? Perquè els sectors independentistes més radicals han establert un relat que, simplificant, ve a dir més o menys el següent: hi ha uns representants «de la voluntat del poble de Catalunya» que són la CUP, PDeCAT i ERC, hi ha uns «enemics del poble» que són el PP i Ciutadans i després hi ha «els traïdors» que som els socialistes catalans. A «l’enemic» se’l combat però se li manté un vestigi de respecte, en canvi, als «traïdors» se’ls escarneix, se’ls humilia, se’ls insulta i se’ls denigra. Perden, per dir-ho d’alguna manera, la seva dimensió humana.

I qui impulsa aquesta estigmatització i aquest odi indissimulat al PSC? Els mateixos que van insultar al president Maragall quan va denunciar la corrupció del 3% -en part, són els que ara li volen construir un pedestal-, els que qualificaven de «xarnego» al president Montilla, els que van acusar de «traïció» a Carles Puigdemont quan durant unes hores el passat 26 d’octubre va semblar actuar com a president de tots els catalans i no com a líder de l’independentisme (o no recordem ja els insults i les acusacions de Judes («155 monedes de plata») que va rebre per part d’alguns que avui s’esquincen les vestidures?), són els que ara demanen expulsar a les tenebres exteriors a l’exconseller Santi Vila pel «crim» de no estar tancat a la presó. Són també els que demà insultaran a qualsevol que dins del mateix àmbit independentista busqui una sortida dialogada, possibilista i sensata al carreró sense sortida on ens han posat alguns irresponsables polítics després d’anys de mentides i d’astúcies que s’han revelat completament falses i errònies.

Malgrat que el PSC sempre ha lluitat políticament per bastir un gran acord de país que evités l’actual desastre aquests apòstols de l’odi assenyalen als socialistes com als responsables de tots els mals. Judes versió 2.0. Què no hi ha cap reconeixement internacional a la DUI –cap ni un–? La culpa és del PSC. Què se’n deriven responsabilitats penals? La culpa és del PSC (del PSC que fa anys que adverteix que vulnerar la legalitat vigent comportava conseqüències penals com han afirmat en múltiples ocasions els mateixos lletrats del Parlament durant anys). Què hi ha agressions de l’extrema dreta? La culpa és del PSC que, a més, «no denuncia» aquests atacs (fals, el PSC ha denunciat, denuncia i denunciarà totes les manifestacions de violència sectària, vinguin d’on vinguin). Qualsevol dia acusaran el PSC d’haver incendiat el Reichstadt i a Miquel Iceta d’haver assassinat Kennedy. Mentides, mentides i més mentides.

No importa. No és el moment d’atiar l’odi sinó d’impulsar la reconciliació nacional entre tots els catalans. Massa coses s’han trencat en aquests darrers anys i, en especial, en aquestes últimes setmanes. Els socialistes volem allargar la mà i reconstruir la centralitat política d’aquest país que no vol veure’s atrapats entre els maximalismes que atien el frontisme i que no porten enlloc. Reconstruir, aquest és el concepte clau que ens ha d’unir a tots. Hem de reconstruir, tota la gent de bé, els ponts que han saltat pels aires, els afectes i complicitats que s’han trencat, la cultura política del pacte basada en el respecte al considerat adversari (que mai ha de ser enemic irreconciliable) que també té raons subjectives i legitimitat en la defensa de les seves conviccions.

Aquesta és l’aposta del PSC i per això ens presentem a les eleccions del 21-D i demanem la vostra confiança. Ara toca solucions, toca treballar per la reconstrucció, pensant en el benestar de tots els catalans i catalanes, pensant en el país real que –malgrat que molesti els fanàtics- és molt plural i registra una àmplia gamma de matisos. Sí, és l’hora de la reconciliació, per això nosaltres estenem sincerament la mà fins i tot a aquells que ens insulten.