Els motius de Rajoy

Arribem on arribem, i mentre el president del govern de l’estat sigui el mateix personatge, s’escau analitzar, ni que sigui parcialment, les seves motivacions. No sé si això pot o no contribuir a aclarir una situació tan complexa com l’actual d’Espanya i, també, la de Catalunya. L’ordre no és casual: al meu entendre el que s’està vivint és una crisi d’estat, de la que el «procés» és només una part. Important sobretot per què ens afecta directament, però d’un àmbit més extens.

El tancament, la negativitat marmòria del president del govern de l’estat, a banda de formar part del seu peculiar comportament rígid, respon a un projecte a llarg termini de què, com ell diu: «Ni puede ni quiere separarse». Tal és el projecte de l’estat corporatiu que funciona fa més de cent anys i del que el Partit Popular és el valedor i pel que pensa governar «per sempre». Això inclou la desaparició de l’estat de les autonomies, un invent no gaire afortunat de la transició que no tenia més realitat que la d’intentar diluir les pulsions de bascos i catalans amb el famós «café para todos».

El segon gran motiu és l’ocultació de la corrupció sistèmica de l’estat, extensíssima entre membres del Partit Popular però ampliada a altres àmbits i no gens menys a la mateixa monarquia. I molt concretament la del propi primer ministre pels sobres del Bárcenas.

Un altre motiu és acontentar a les bases ultradretanes del seu entorn. Numèricament poden no ser molts però són influents i sorollosos. Això inclou elements centrals de l’Església catòlica espanyola, i d’un conegut també influent institut religiós.

Però per sobre de tot i de forma immediata està la qüestió del deute extern. La maldestra gestió de la crisi econòmica, la Gran Depressió dels anys passats, ha motivat el desviament d’enormes quantitats de diners cap al rescat financer de les entitats bancàries. Això inclou el fons de reserva de la Seguretat Social. El rescat bancari europeu només ha eixugat la part merament financera, però són uns calés que s’hauran de tornar. La part més important del dèficit de l’estat, del «Reino de España» arrenca de més enrere i no s’ha gestionat més que amb exaccions sense retorn, com passa amb Catalunya, Balears i, també, el País Valencià. La balança fiscal de la CA de Madrid es compensa amb les inversions de la capitalitat.

El deute del «Reino de España» no es pagarà mai. Però sense la contribució de Catalunya no es podran pagar ni els interessos. Per això el president Rajoy «ni quiere ni puede» accedir a cap canvi en l’statu quo. Molt menys encara la independència. I aquest és el pa que s’hi dóna.