La societat dels addictes virtuals

El model social que ens hem donat, comporta moltes variables respecte del que tenien els nostres pares i, sobretot, els nostres avis, és a dir, existeixen una sèrie de novetats insospitades, que ens condicionen el nostre concepte de supervivència en més sentits dels que tocarien. L’aparició d’enginys com els robots, el mòbil i les seves derivades, per esmentar-ne uns d’emblemàtics, són fets que per si mateixos comporten una incidència social fins a límits, on la lògica queda aparcada per l’evidència d’uns fets incontestables.

La dependència que tenim de molts dels «artefactes», que són súper normals a la nostra vida diària, constitueix un fet objectiu que crec que ningú posa en dubte i s’assumeix com a normal, encara, que en tot cas, comporta mutacions que a vegades ni podem percebre per la seva consolidació pràctica, però que ja formen part del nostre entorn. Conseqüència de l’anterior és que una cosa és «gaudir dels invents» i altra ben diferent convertir-nos en esclaus d’aquests, així, a ningú se li pot escapar que igual que pels nostres pares i avis la televisió va constituir un fet assumit en un període de temps més o menys normal, l’evidència és que els «nous enginys» s’han adaptat a nosaltres a velocitat de vertigen, amb tot el que de bo i dolent això pot suposar.

Malauradament tot hauria de tenir els seus límits, però l’evidència posa de manifest que massa vegades es passa de la utilització lògica a la dependència malaltissa, o millor dit l’addició, qüestió que encara posa més de manifest la necessitat de fixar uns límits si no ens volem veure superats per unes «màquines» que en tot cas sabem quin és l’inici però poc el final de la seva influència absoluta. Si entrem en el marc de les conseqüències de tot això, efectes com el descontrol personal, la pròpia d’incapacitat de renúncia o «la malaltia virtual» que comporta aquesta nova realitat que ens fa cada cop més compulsius amb perjudici propi, són el resultat, no reconegut, que estem entrant en una «societat d’addictes virtuals», que engloba a tota la ciutadania i que no respecta, ni a grans, joves, pobres o rics, doncs els tsunamis que representa no deixa a ningú fora.

El tema en si mateix té, a més, solucions complicades a l’hora de buscar vies de resolució o atemperament mínim, doncs el que queda clar és que els efectes són imparables. En definitiva, no és que vulgui criticar el món que ens toca sobreviure, ni tampoc posar-me enfront dels avanços tecnològics vitals per seguir endavant, però sí que crec que valdria la pena reflexionar sobre els límits de tot això, ara que encara hi som a temps, no sigui que la «nostra abstenció» ens transporti a un «patró» on la nostra llibertat es vegi condicionada per un suposat progrés només virtual.

La velocitat en què tot passa, especialment pel que fa a les noves globals, ens fa cada vegada més ciutadans del món, i per tant, aquest avantatge també ens hauria de servir per buscar conclusions i prevencions a unes «addicions» que no es poden convertir en «terminals» si no volem desaparèixer com persones lliures.