Josep M. Pujol de Barberà, arquitecte plural

He manifestat més d’una vegada, per activa i per passiva que la Tarragona romana «s’ho menja tot», però, tal com escrivia l’historiador tarragoní Francesc Miralles (1991) *hi ha altres Tarragonès. Tarragona té més de cinquanta-cinc béns patrimonials modernistes inventariats des del 3 de juliol de 2012, que han estat projectats per més de vint autors, entre arquitectes, enginyers i mestres d’obres. Però sens dubte l’arquitecte amb més obra modernista a la ciutat és Josep Maria Pujol de Barberà, amb vint-i-tres obres inventariades com edificis (17) o elements d’edificis (6) modernistes. A més és l’urbanista de la Tarragona moderna i de la qual estem gaudint actualment. Va dissenyar l’Eixample de Tarragona l’any 1922, destacant la magnitud de la plaça Imperial Tàrraco, amb el seu diàmetre i les vuit sortides, que l’urbanista Nicolau Rubió i Tudurí, va copiar el diàmetre, la vorera i la rodona central de la plaça tarragonina, quan va urbanitzar els anys 30 la plaça barcelonesa Francesc Macià. També va projectar el nou abastament d’aigua de la ciutat, amb els treballs de captació, elevació als dipòsits de la muntanya de l’Oliva i la instal·lació de la nova xarxa de distribució.

Pujol de Barberà té projectes professionals molt diversos: treballs d’urbanisme, d’edificació, d’enginyeria, peritatges, taxacions, restauració de monuments i, per descomptat, de reparació de danys ocasionats per la guerra civil. Entre les seves obres arquitectòniques destaquem: el Mercat, el Rectorat de la URV, l’antic Hotel Continental (cantonada Apodaca/Barcelona), les Cases Ripoll, Mas, Bofarull, Boxó, Mussolas, Dr. Aleu/Roda (aquestes cinc a la Rambla Nova: números 31, 37, 41, 88, 97-99) Busquets (Unió, 14), Mas d’En Sordé, Cooperativa Obrera Tarraconense, capella Mas Sanromà, Cases Porta i Ollé a la plaça Corsini, entre altres. Ara, per fi, aquest mes de novembre, se li fa justícia amb una sèrie d’esdeveniments culturals: una exposició, tres conferències, una jornada al Campus Catalunya/URV, visites guiades i un llibre amb textos dels seus néts arquitectes Agustí i Antoni Pujol Niubó i de Roger Miralles Jori, professor de l’Escola d’Arquitectura/URV.

Pujol de Barberà inicia la nissaga de quatre generacions d’arquitectes, fet gairebé insòlit al nostre país. El seu fill Antonio Pujol Sevil, els néts Antoni i Agustí Pujol Niubó, que té el fill Víctor Pujol Hugas. Un dia s’hauria de fer un llibre de tota aquesta gran família d’arquitectes. El COAC té la paraula. En resum, tots els que estimem l’arquitectura i ens agrada analitzar el creixement urbanístic de les ciutats sabem que moltes decisions preses pels urbanistes i, sobretot, pels polítics, marquen el futur de les «nostres vides». Per exemple, ja fa més de 100 anys l’enginyer Saturnino Bellido ubicava l’estació de Tarragona a l’Horta Gran i estem com estem. Per què? No es va ser valent? No es pot ser visionari? Els modernistes gaudim de Pujol de Barberà, que rep el reconeixement merescut d’una vegada per totes, ja que sense cap mena de dubte ha estat un arquitecte singular/fonamental per entendre tant la Tarragona urbanística actual com per conèixer el patrimoni modernista tarragoní. És un arquitecte polièdric, plural.

*Pròleg del meu llibre Arquitectura de Tarragona, des del XXI